Un dels desencadenants del ràpid procés de sobiranització del catalanisme ha estat la convicció general que, pel que fa a Catalunya, el PSOE té, estructuralment, els mateixos interessos i estratègia que el PP. Vist des d'ara, crida l'atenció que una conclusió tan òbvia tardés tant de temps en imposar-se, però també és cert que l'actitud de l'Aznar de la majoria absoluta va allargar uns quants anys -en alguns- la confiança en el PSOE com a possible company de viatge per a una hipotètica estació federal.

Però d'això ja fa molt de temps. A hores d'ara els precandidats del PSOE rivalitzen en contundència a l'hora de negar el dret dels catalans a decidir el seu futur i queda clar que, de fet, a Rajoy li és ben indiferent si guanya Sánchez o Madina perquè el resultat sempre donarà Rubalcaba. En realitat no és que PP i PSOE siguin indistingibles pel que fa a Catalunya; és que són idèntics en tot. I d'això se n'estan adonant també a Espanya.

Per això sorprèn que Miquel Iceta, que se suposa que és el futur immediat del PSC, proposi fer rebobinar la política catalana fins els temps de l'Estatut. Perquè la pregunta que proposa, ambigüa i interessada, només serviria per arrabassar la política de les mans dels ciutadans i retornar-la a les elits, que fins ara han estat les úniques sobiranes. Més o menys com va fer el mateix Iceta l'any 2005, quan va anunciar esmenes al Congrés contra l'Estatut votat al Parlament. "Política vella" va definir-ho ahir, encertadament, Anna Simó. El dret a decidir no pertany al PSOE, senyor Iceta.