És increïble la convergència accelerada que es pot observar, a simple vista, entre Carme Chacón i Rosa Díez. Ambdues han prosperat a partir d'una hàbil ascensió dins de l'aparell socialista a partir, bàsicament, d'una completa manca d'ideologia combinada amb l'absència total d'escrúpols. Tant la basca com la catalana van començar les seves carreres respectives contemporitzant amb els sobiranistes per a, finalment, fer el salt a Madrid i utilitzar els seus origens reorientant-los, precisament, per convertir-se en la punta de llança de l'espanyolisme més patrioter.

Ni Chacón ni Díez no posen límits a la demagògia. Ambdues són capaces de fer servir una retòrica peronista i descamisada per col·locar-se en les enquestes, malgrat que comparteixen una evident propensió al pijerio sobrevingut. Són capaces d'impostar emocions dalt de l'escenari, però no d'integrar-se en un projecte col·lectiu. Elles no treballen per al partit si, prèviament, el partit no treballa per a elles.

Per això Rosa Díez no va suportar perdre un congrés del PSOE i a Carme Chacón li ha passat exactament el mateix uns anys més tard. Així que, si no fos perquè això la relegaria a la infamant condició de catalana, Carme Chacón fóra una magnífica candidata d'UPyD a Catalunya. I qui sap, potser algun dia no en tindrà més remei.