Sempre que escolto les paraules de Clara Ponsatí m’adono que la breu consellera d’Ensenyament encarna de manera sofisticada el que vindria a ser “l’independentista emprenyat”. Per això té fans entre les bases del moviment: diu en veu alta el que pensen i senten dones i homes que no amaguen la decepció per la gestió del procés. La professora Ponsatí parla de l’octubre del 2017 com si ella, en aquell moment, no hagués estat membre del Govern o com si ningú li hagués explicat, quan tocava, la complexitat enterca d’aquell embat, per dir-ho amb el mot processista més rebregat.

En l’entrevista darrera que va concedir al programa FAQS, de TV3, Ponsatí va mostrar-se especialment crítica (fins i tot agra) amb tot i tothom, llevat del moment en què es referia a “la gent” i “el poble de Catalunya”, categories que, en el seu discurs, semblen idealment perfectes i al marge de tot escrutini. És xocant que una acadèmica tan prestigiosa es deixi caure tan fàcilment pel tobogan de l’adulació populista més descarada.

A parer meu, el missatge de Ponsatí que mereix més atenció és la seva explicació del fracàs del projecte processista. Segons l’exconsellera exiliada, la independència “no es va fer perquè les institucions no van estar a l’altura del poble de Catalunya”. Patapam! Traduït, això vol dir que el Govern de la Generalitat (del qual Ponsatí formava part) va portar la bona gent de l’estelada a vendre. Ponsatí no explica què s’hauria d’haver fet per assolir la secessió, més enllà de repetir que calia “aprofitar” el moment. Fa temps, el seu resum dels fets d’octubre del 2017 va fer fortuna: “estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol”.

Ponsatí diu sentir-se avui al marge dels lideratges i dels partits, però va ser elegida diputada del Parlament Europeu en les llistes de Junts, al costat de Carles Puigdemont, que era el president d’aquell Gabinet que, segons les seves paraules, va abandonar les bases del moviment quan semblava que “ho teníem a tocar”, per dir-ho amb el lèxic habitual dels entorns concernits. No seria més coherent amb la severitat del seu discurs plegar de l’Eurocambra i marcar distàncies amb Puigdemont i Comín?

Ponsatí és un vers lliure que, dins de l’òrbita de Junts, ajuda a digerir les contradiccions constants entre la pulsió sacrificial reescalfada i la realpolitik del dia a dia (a la Generalitat, a la Diputació de Barcelona i als ajuntaments). Als votants de Junts els agrada escoltar els retrets de Ponsatí, tant o més que els lirismes de Borràs o la contundència de Turull. Després, quan Puigneró surt a parlar de l’aeroport o Artadi es propugna per canviar Barcelona sense esmentar el mot “independència”, les bases posconvergents ja han pres la dosi necessària de confrontació per anar vivint en el marc autonòmic que, de fet, han acceptat.

La llum de Ponsatí serveix per recordar a Junts que, si abaixa la guàrdia de la gesticulació, haurà d’aplicar-se els atacs que des dels seus rengles es fan a ERC per haver apostat solemnement per una rectificació gradualista i possibilista. La llum de Ponsatí és la mala consciència que serveix per acotxar el dualisme dels de Puigdemont: un peu en les proclames del xoc i un peu en la prosa de la gestió autonòmica.

Vull fer una pregunta: Com és que Jordi Sànchez, que l’octubre del 2017 presidia l’Assemblea Nacional Catalana (i que va ser empresonat amb Jordi Cuixart abans que els dirigents polítics), sabia el que estava passant de debò millor que la consellera Clara Ponsatí? La prova d’això està en aquell polèmic article que Sànchez va publicar a l'Ara el juny d’enguany, per respondre a una carta pública d’Oriol Junqueras. En aquell paper, el que avui és secretari general de Junts i estrateg en cap de Puigdemont a l’interior deia això, entre altres coses: “De fet, soc dels qui creuen que l’1 d’octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència”. Aquest atac de sinceritat d’un home intel·ligent com Jordi Sànchez va caure com un gerro d’aigua freda entre els seus correligionaris, perquè va ser un moment de veritat dins de la bombolla que alimenta l’unilateralisme retòric de Junts. També devia deixar astorada l’eurodiputada Ponsatí.

Reitero la meva perplexitat: si Jordi Sànchez i els membres del nucli del procés sabien que l’embat de debò era obligar Rajoy a seure a la taula de negociació per arribar a una consulta a l’escocesa, com és que la consellera Ponsatí no va assabentar-se’n? Que es queixi la gent del carrer a qui es va fer creure que la DUI fake era real ho entenc. Que es queixi algú que va ser a la sala de màquines és increïble i al·lucinant. I obre grans interrogants sobre la capacitat que tenim de menjar-nos els simulacres amb patates i vomitar-los en forma de balada trista per a creients irats.