Les darreres eleccions municipals, l'exalcaldessa de Barcelona, Ada Colau, deixava caure amb insistència una celebració interna: que la campanya serviria per parlar de ciutat, de projectes concrets. Que la desaparició de la centralitat del procés facilitaria un nou debat, més tangible i menys simbòlic. I és cert que es va parlar del tramvia, de l'aeroport, de transformació urbana. Les infraestructures hi van tenir un paper destacat. Dos mesos més tard, algú podria assumir que, per la mateixa regla de tres, aquesta tendència es podria repetir a la campanya de les eleccions espanyoles del pròxim 23 de juliol.
Després de més d'una setmana de mítings i debats, però, queda clar que són altres debats els que han ocupat la centralitat de la conversa política. Tot i això, hi ha en joc serveis públics i infraestructures clau a Catalunya. Projectes que, al marge de la discussió electoral, estaran sobre la taula del futur govern espanyol i del debat parlamentari. A Nació en repassem l'estat d'aquestes infraestructures de la discòrdia. Un compendi de tensions polítiques que van del Quart Cinturó a l'execució pressupostària, i de l'aeroport del Prat al traspàs de Rodalies. Que a Madrid hi hagi un govern o un altre, amb unes aliances o unes altres, en condicionarà el futur i l'execució.
Espurnes del Quart Cinturó, però sense assegurança
La més avançada en el sentit estricte de l'entesa política és la Ronda Nord. La construcció del Quart Cinturó, la nova via entre Terrassa, Sabadell i Castellar del Vallès ja té l'acord inicial signat entre la Generalitat i l'Estat. Així va començar aquest mes de juliol, amb el pas que el Govern havia estat endarrerint fins que no es complís la contrapartida esperada: el desembarcament de 914 milions d'euros de l'Estat per a altres infraestructures del país. Era una de les condicions que ERC va posar al govern de Pedro Sánchez per aprovar-li els darrers pressupostos. Alhora, els socialistes catalans havien condicionat el sí als comptes de Pere Aragonès al compromís amb la B-40, una proposta incòmoda que els republicans van acabar acceptant. És, sigui com sigui, una infraestructura filla dels pactes de pressupostos. Ara bé, els avenços fets en públic entre Estat i Generalitat encara no suposen que l'obra sigui una realitat o en coneguem tots els serrells. Falten detalls rellevants. El de més pes, la signatura del conveni -tràmit oficial- que concretaria el traçat definitiu i fixaria un calendari. És a dir, falta convertir la voluntat política en certeses. "Hem reclamat a la Generalitat que també aporti la proposta d'esborrany del conveni de la B-40", ha arribat a dir aquest dimecres la ministra de Transports espanyola, Raquel Sánchez. L'actual situació, de fet, deixa la porta oberta perquè després del 23-J un eventual govern del PP deixi en no-res el compromís entre socialistes i republicans. En aquest cas, la transformació de la B-40 tornaria a esvair-se.
L'ampliació de l'aeroport: una via intermitent
Menys present en l'actualitat és el futur de l'aeroport del Prat de Llobregat. Malgrat ser un dels principals focus de tensió política i social dels darrers anys, tant entre partits com entre institucions, la possible ampliació de l'espai aeroportuari ha quedat fora de la conversa principal de la campanya. Cap gran mesura de partit tampoc no l'ha abordat. El cert, però, és que els partits majoritaris a l'Estat -del PP al PSOE- abracen sense matisos la voluntat de fer créixer l'aeroport. Al marge del pes que té la Generalitat també en l'equació, a l'àmbit estatal les vies que poden frenar les ambicions d'Aena són la presència de Sumar a un eventual govern de coalició -que compta amb els comuns, detractors del pla d'ampliació- i la influència d'ERC. Els republicans tenen un discurs més matisat, però també allunyat de la voluntat de creixement.A hores d'ara, el serial de l'aeroport segueix bloquejat i de la inversió que estava disposat a fer el govern central no se'n sap res. El Govern -format únicament per ERC- no té la pressa que podia tenir Junts per entomar-lo. Ara bé, el nou alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, socialista, va situar-ho com una prioritat de mandat a l'hora de fer possibles pactes de govern.
Dijous passat, preguntada per Nació específicament sobre si considera prioritària l'ampliació de l'aeroport del Prat, la candidata del PSC a les eleccions espanyoles, Meritxell Batet, va evitar comprometre's, però va insistir en el rumb socialista. "Nosaltres pensem que seria bo. El nostre model és de creixement econòmic i no de decreixement", va apuntar, a més de responsabilitzar la Generalitat de la manca d'un acord sobre aquesta carpeta. Amb aquest caldo de cultiu, és difícil imaginar una legislatura sencera sense cap gran moviment. Ara bé, el Prat és una infraestructura cabdal que ja s'ha demostrat capaç de mobilitzar la societat civil, un fet que dificulta la via lliure per aquells que vulguin estirar més el braç que la màniga.
Rodalies, una batalla incòmoda pel traspàs
Malgrat les reticències a fer bandera política amb les infraestructures, en aquestes eleccions, la macroinfluència de la xarxa de Rodalies i el pes que té en el dia a dia del país ha fet obligatòria la seva aparició en la campanya del 23-J. Les forces independentistes han pressionat habitualment reclamant-ne el traspàs, i els comuns han arribat a demanar portar el Ministeri de Transports per solucionar diversos maldecaps acumulats de Renfe, inclosa la necessitat de fer nous trams o acabar amb la radialitat de Barcelona. En aquest sentit, el PSC ha tret pit de la inversió feta els últims anys, que si bé no acompleix ni de lluny els compromisos dels pressupostos, és superior a la dels govern del PP de Rajoy, ha insistit Batet.La patata calenta, però, és el traspàs integral de Rodalies. Un camí que es va iniciar amb l'Estatut i que fa temps que està bloquejat. La seva resolució permetria gestionar de manera integral la xarxa ferroviària des del país, remarquen des de l'executiu català. Una realitat que aspira a reduir els problemes constants en el dia a dia del servei.
Aquesta passada legislatura, tant Junts com ERC van pressionar el PSOE amb aquesta exigència, i es van fer passos endavant. Es va crear un grup de treball entre Estat i Generalitat, i durant la seva etapa com a conseller, Jordi Puigneró, va arribar a situar l'estiu del 2022 com l'horitzó per concretar aquest traspàs, que havia d'incloure "vies, catenàries i instal·lacions" per evitar que quedés a mitges. Mesos després, però, aquestes trobades deixarien de fixar-se i tornarien a deixar "congelat" el traspàs. Els últims mesos, el president Pere Aragonès ha demanat un front de país per exigir l'assumpció de totes les competències de Rodalies. De moment, però, des del socialisme -i més, des del PP- s'evita cedir. Des d'ERC s'ha insistit que una possible nova investidura de Pedro Sánchez seria "més cara". El futur de Rodalies ocuparà un paper en aquestes negociacions.
El corredor mediterrani, una qüestió de calendari
Menys problemàtic hauria de ser el desenvolupament del corredor mediterrani, que també el PP ha abraçat com a consens, influït per la rellevància que aquesta infraestructura té per a comunitats amb un gran pes per a la formació conservadora, com són Múrcia o el País Valencià. Els encarregats de planificar aquesta via la donen per garantida "governi qui governi". Tanmateix, la discòrdia apareix amb el calendari. És a dir, amb la priorització de les inversions i, per tant, el ritme de la finalització del projecte.El passat octubre, ERC va reclamar al Congrés dels Diputats que s'aclarissin les dates previstes per a cada fase. En l'actualitat, encara sense aquesta pauta temporal, s'espera que el pròxim govern espanyol enllesteixi tots els dubtes respecte a aquesta connexió ferroviària.
L'assignatura pendent de l'execució pressupostària
I, com un cordó que acaba de lligar el paquet de preocupacions pel que fa a les infraestructures, el fons d'aquests debats fa emergir el gran greuge denunciat des de Catalunya amb la mirada posada en el govern estatal: l'execució pressupostària. Dit d'una altra manera, la diferència entre la despesa que es planeja fer durant un any i el que finalment s'acaba complint. Aquest mateix juliol, a Nació es destacava com l'Estat oculta el grau de compliment de les promeses en els pressupostos de l'any 2022. Pendents de publicar les dades des del 30 de maig, des de llavors en ple clima electoral, es manté sense data el coneixement d'aquesta xifra que, en gran part, afecta les infraestructures del país. A les dades publicades l'any passat, el desequilibri va ser manifest. L'any 2021 l'Estat va executar un 35% de les inversions previstes a Catalunya i un 184% a Madrid.[noticiadiari]2/258649[/noticiadiari]
Recentment, la Cambra de Comerç de Barcelona va vincular directament aquest dèficit als projectes tangibles sobre el territori. En aquest sentit, es va calcular que l'Estat hauria d'invertir 50.900 milions d'euros al país per corregir el deute històric en infraestructures. Amb aquests deures sobre la taula, el pes que acabin tenint els partits amb seu a Catalunya al Congrés dels Diputats marcarà quin grau de pressió es podrà fer a la Moncloa. Especialment, si es repeteix la fórmula d'aquesta darrera legislatura: que la formació que governa depèn d'alguna -o diverses- força catalana per tirar endavant la seva agenda.
