La simple constatació que hem arribat fins aquí i del fet que la qüestió catalana forma part -com a tema important- de l'agenda internacional fa evident l'error en l'anàlisi de l'estat espanyol. Una incomprensió absoluta que els ha fet menystenir tots i cadascun dels símptomes que s'han anat encadenant de forma més que evident. De fet, fins fa poques setmanes la convicció majoritària a Madrid era que no hi havia un conflicte real, sinó la impostació d'un nou episodi del peix al cove. I encara no s'han recuperat del tot del fet que el Cas Pujol no hagi retornat els catalans a la submissió tradicional. No entenen res.

Potser per això, la seva delegada a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho confessava, des de TV3, que el PP podia acceptar algunes demandes del catalanisme, com incloure el principi d'ordinalitat en el finançament o la superació simbòlica del café para todos. Dit d'una altra manera, ara el PP veuria bé tornar al punt de partida de l'Estatut de 2006 i deixar-lo com estava just abans que Alfonso Guerra li passés el ribot. Un cop firmat el decret de la consulta se'n comencen a adonar que aquell estatut malaurat els podia haver donat una generació de marge. Massa tard.

Cinisme a banda, resulta que aquelles demandes antigues i oblidades serien un mal menor molt acceptable pel règim de la transició. O sigui que tot el que ha vingut més tard es deu a la prepotència, miopia i supèrbia política de la classe dirigent de Madrid. Així van perdre un imperi.