Un homenatge al veterà Josep Planchart, el juliol de 2009, a Montesquiu, Osona.

Estat Català sobreviu immers en l'enèsima batalla interna. Els històrics i un grup arribat l'any 2000 es disputen l'herència del partit fundat el 1922. Pendents d'un recurs judicial, ni uns ni altres no poden utilitzar les sigles en unes eleccions des del 2006.

“D'Estats Catalans n'hi ha més que dits a les mans”, deia una auca del setmanari satíric El Be Negre sobre les eleccions al Parlament de l'any 1932. Vuitanta anys després, el partit que va fundar Francesc Macià i uns quants joves del CADCI l'any 1922 sobreviu com pot a l'enèsima trencadissa interna. El litigi judicial per la propietat de les sigles, que arrenca l'any 2006, té enfrontats dos sectors, els militants històrics, amb Josep Planchart i Martí Torrents al capdavant, i un grup que es va incorporar al partit fa una dècada, liderat per Jordi Miró. Uns i altres es declaren legítims hereus d'aquell primer Estat Català, però mentre la justícia no aclareix la qüestió, el partit no pot concórrer a unes eleccions amb aquestes sigles.

Quants Estats Català hi ha?

El conflicte comença l'any 2000 amb l'arribada de dos militants, Jordi Miró i Frederic Bentanachs. “En aquell moment, Estat Català estava feble, havia marxat una part de les joventuts, amb tendències d'extrema dreta, que havien intentat apoderar-se del partit. Aleshores van arribar Miró i Bentanachs, que ben aviat van intentar l'assalt a la direcció. I de fet, van aconseguir càrrecs. A partir d'aleshores, tot van ser disputes i conflictes, ells dos actuaven per lliure, fins que van aconseguir que Josep Planchart presentés la dimissió. El Consell Consultiu d'Estat Català no la va acceptar, i va seguir en el càrrec. Però aquell sector escindit, que teòricament volia que el partit fos d'extrema esquerra i no interclassista, no renuncià a controlar el partit”. Així relata Joan Giner, coordinador de l'Estat Català que es reclama històric, el procés d'enfrontament intern que va desembocar en una demanda per part d'aquests al sector de Jordi Miró el 2006. “Nosaltres som l'Estat Català genuí, i si bé hi ha una primera sentència confusa que rebutja la nostra demanda contra ells, hi ha un recurs encara pendent”, remarca Giner.

El partit reneix el 1976 de la mà de Planchart

De fet, només cal fer una repassada als líders d'ambdós “sectors” per detectar-hi noms històrics en un cantó i  noms vinculats a d'altres moviments de l'independentisme no directament vinculats a l'essència del partit de Francesc Macià. Entre els històrics, Josep Panchart i Martí Torrents, de 94 i 96 anys respectivament, sempre vinculats al partit, de fet, des de joves. L'historiador Joan B.Culla explica que “el 1976, Estat Català era un partit amb solera, i fou Planchart qui el va fer renéixer. Era un partit reconegut per la resta de formacions i digne de tots els respectes, fins al punt que va formar part de la coalició Esquerra de Catalunya-Front Electoral Democràtic el 1977. Sembla evident, doncs, que aquí hi ha la legitimitat històrica més que no pas en un grupuscle arribat al partit tot just fa una dècada”.

La polèmica s'ha posat d'actualitat de resultes que transcendís que un parell de militants del grup enfrontat als històrics s'han integrat a la candidatura de Plataforma per Catalunya a la ciutat de Berga. Nació Digital s'ha posat en contacte amb l'Estat Català liderat per Jordi Miró, ara també dirigent de Solidaritat Catalana per la Independència. Però, curiosament -i després de ser entrevistat- Miró va exigir revisar i autoritzar el contingut de l'article abans de ser publicat. Davant la negativa, va prohibir a aquest diari incloure les valoracions que prèviament havia fet.

Escissions històriques

Però aquest moment crític no ha estat, ni de bon tros, l'únic en la història del partit. Des del 1923, un any després de la seva fundació, que pateix sacsejades internes. Amb la dictadura de Primo de Rivera, alguns dirigents, liderats per Macià, marxen a França. Quan tornen a Catalunya, han passat vuit anys, i no hi ha hagut manera de formar una estructura sòlida de partit. “Macià se n'adona que Estat Català són només uns quants centenars de persones, però que no el segueixen les masses. Per tant, amb la nova etapa política que sembla albirar-se, Estat Català és poc efectiu, per això pren la decisió d'incorporar-se a un projecte nou, molt confús encara, que era ERC. I aquí ve una gran escissió, perquè de fet, Estat Català havia estat tot excepte un grup compacte, coherent, disciplinat i homogeni”, relata Joan B.Culla. Efectivament, una part del partit marxà amb Macià, i els qui es quedaren, van acabar dividits en una tendència de centre-dreta i una de més social, que en un futur derivarien en el Partit Nacionalista Català i el Partit Català Proletari.  

El futur d'Estat Català

Fer una cerca a internet sobre Estat Català és, sens dubte, submergir-se en la confusió més absoluta. D'entrada, hi ha dues webs, www.estat-catala.net, que pertany als històrics, i www.estat-catala.cat, del sector liderat per Miró. I totes dues s'autoqualifiquen d'"oficials". Sigui com sigui, les sigles segueixen invalidades a l'espera d'una resolució sobre el recurs que han presentat els històrics a la seva pròpia demanda després que la justícia no els donés la raó. Però els històrics no donen per perduda la batalla: “seguirem funcionant com a Estat Català guanyem o perdem, ens estimem el partit i farem el que calgui per mantenir-lo viu. Ara som uns dos-cents militants, i tots hem viscut ja d'altres il·legalitzacions i escissions”, sentencia Joan Giner.

De fet, no han cregut necessari presentar-se a unes eleccions al Parlament o als ajuntaments perquè “l'aparició de Solidaritat i Reagrupament, independentistes i interclassistes, ja fa la funció que una part de la societat catalana reclama, i nosaltres volem sumar, no pas restar”. Giner no s'està de reclamar a totes les forces independentistes “suport” per impedir que les sigles d'Estat Català morin: “no som competència d'ERC, que és molt més forta, i no volem dividir, senzillament, mantenir viu un partit històric”.