Valentí Almirall no s'ho creuria. Al final, resulta que l'estació terme del viatge d'un segle llarg de catalanisme polític són unes nòmines. Les del mes de març, segons sembla. La qüestió és per quina raó els funcionaris de la Generalitat corren el risc de quedar-se sense cobrar. Segons s'expliqui aquest desastre financer, lo catalanisme haurà de canviar d'estratègia en un sentit o en un altre.

Naturalment, es pot interpretar que les nòmines no es poden pagar per culpa del dispendi excessiu de l'administració catalana, que seria l'explicació que ens arriba de Madrid. L'argument continua afirmant que no hi ha diners per a metges i bombers per culpa de les ambaixades i les seleccions catalanes i que el catalanisme fa ser pobre. Però aquesta visió és bàsicament externa.

La segona línia argumental és que les nòmines perillen per culpa del tripartit. Perquè no van retallar despeses a temps i, complementàriament, perquè va negociar malament i/o a la baixa el nou sistema de finançament que es va acordar fa un any i mig. O es pot considerar -en tercer lloc- que aquest risc d'insolvència és un efecte necessari del sistema i que no estem immersos en una dificultat conjuntural, sinó en un cas d'espoli programat i executat des de l'Estat.

Aparentment, el Govern de CiU voldrà creure en la segona explicació i intentarà una nova negociació amb Madrid. Però, quan només quedi la tercera, arribarà al mateix dilema que, indirectament, planteja Jordi Pujol: o rendició o independència.