Foto de família del Govern tripartit, rodes de premsa sense preguntes i campanyes al carrer d’ERC per explicar als ciutadans que Zapatero i el PSOE havien “cedit” a les exigències dels republicans en la negociació del nou model de finançament comú per a totes les autonomies. Els negociadors d’ERC, el PSC i ICV havien pactat durant els primers mesos de 2009 modificacions del model que aportarien a la Generalitat un increment substancial dels seus ingressos, amb una punta de 3.855 milions d’euros el 2012, a la qual s’hi sumarien prop de 1.200 milions més de la disposició addicional tercera de l’Estatut. Catalunya se situaria 5,6 punts per sobre de la mitjana espanyola i apaivagaria els efectes de l’espoliació fiscal històrica. A poc més d’un any per a les eleccions al Parlament, l’executiu presidit per José Montilla, i cadascun dels tres socis de forma individual, van voler patrimonialitzar l’acord com a símbol de les polítiques d’esquerres del govern d’Entesa Nacional pel Progrés en contraposició a CiU, que havia pactat la retallada de l’Estatut a Madrid. 
 

Si al PSC i a ICV no hi va haver escletxes en el sí, a ERC diverses veus tant del partit com de l’entorn van avisar que aquell sistema, articulat per una teranyina de fons i subfons la dotació dels quals no quedava fixada, regles de modulació, clàusules de garantia i altres conceptes prou abstractes, era un engany. 27 membres de l’executiva van votar-hi a favor, però 10 en contra, entre els quals Oriol Junqueras, Anna Simó, Pere Aragonès i els dos representants de les JERC, i 4 més es van abstenir.

 

Un parany per als rics?
 

Diversos economistes experts en finançament públic propers a ERC van denunciar que el model contenia una gran trampa, el fons de competitivitat, que precisament era el trofeu de caça que exhibien amb més orgull els negociadors catalans. La mateixa ministra Elena Salgado va puntualitzar que aquest fons, destinat a compensar els territoris més rics perquè no quedessin per sota de la mitjana espanyola després de repartir el pressupost, tindria “una dotació molt petita”. Per contra, el PSOE es vantava d’haver inclòs el fons de convergència, que es finançaria amb recursos addicionals de l’Estat, i el fons de cooperació, amb una gran dotació pressupostària per “equilibrar el desenvolupament regional estimulant el creixement el creixement de la riquesa i la convergència regional en termes de renda”. 

 

Ben aviat van arribar els incompliments i el 2011 Madrid ja no va pagar el fons de competitivitat, i les inversions en infraestructures per la disposició addicional tercera de l’Estatut van ser simples afegits al memorial de greuges de la Generalitat. Cinc anys després d’aquell acord, el PSOE ha vist complerts els objectius que es va marcar: Madrid, Catalunya i les Balears, amb l’esforç fiscal més elevat, són els territoris més perjudicats pel model de finançament. Els 3.855 milions que publicitava ERC per al 2012 –la ministra va deixar clar que eren previsions de les comunitats, i en cap cas no eren xifres reals- es van quedar en 2.090,01 milions. Per contra, Cantàbria (2.615,1), La Rioja (2.549,34) i Extremadura (2.360,4) han experimentat un creixement espectacular del finançament estatal des del 2009. Els fons de convergència i de cooperació, com ja van avisar els experts catalans que aleshores van ser molt criticats, han drenat els recursos cap als territoris considerats menys rics i han castigat amb més dèficit fiscal els motors econòmics de l’Estat. 

 

El preu de seguir al Govern 

 

“Artur Mas ens va deixar un Estatut totalment capat de les bondats del projecte de 2005. Per tant, érem conscients que anàvem a Madrid a fer un pedaç, i vam fer una negociació el màxim de bona possible, ni vam pecar d’innocents ni ens van enganyar. Ho pensava aleshores i ho penso ara. El problema és que Madrid no va complir”, argumenta Josep Huguet, aleshores conseller d’Universitats, Innovació i Empresa, i un dels negociadors d’ERC. Més enllà de xifres, Huguet destaca “el paper de l’ERC governamental, no la de fora, perquè el PSC i sobretot el conseller Antoni Castells aguantessin, perquè qui va patir les ferides i per la part catalana va ser el PSC”. Segons l’exconseller, l’oposició d’un sector d’ERC al model de finançament són atribuïbles “a les tensions que hi havia per assumir el crematori que era continuar amb un tripartit amb competències limitades i la crisi econòmica, i molts no van entendre que si eres al Govern no podies estar cada dia dient que no i anant contracorrent. Alguns d’ERC no volien assumir el cost que calia pagar per tenir el que tenim ara”, rebla Huguet, en referència a la necessitat d’un tripartit per arrossegar Catalunya a un procés d’independència.  

 

L’aleshores secretari d’Indústria, el republicà Antoni Soy, assegura que aquell model “ha estat un engany, no sé si premeditat o no, però el resultat final és que el govern de Madrid no ha complert la majoria dels compromisos que va prendre, i la crisi, amb la brutal disminució d'ingressos públics que ha suposat, ha acabat de fer la feina perquè els objectius quantitatius del model no s'hagin complert”. Soy considera que en cap cas “no es va pecar ni de bona fe ni d’eufòria”, perquè el cert és que l’instrument de què disposava Catalunya, l’Estatut, “havia estat retallat per Mas i Zapatero i el terreny de joc estava acotat. I tot i així vam obtenir el millor acord possible”

 

 

Una “trampa evident”

 

CiU va argumentar el seu vot en contra perquè ni les xifres, ni el model ni el resultat no respectaven l’Estatut que la mateixa federació nacionalista havia escapçat a Madrid, retallades que el PSC i ICV també van avalar. Segons el diputat de CiU al Congrés Pere Macias, “aquell model era molt dolent d’origen, perquè se sustentava en uns fons complementaris que beneficiaven clarament els territoris menys productius i amb menys esforç fiscal, i el fons de competitivitat, l’únic que podria afavorir Catalunya, tenia una dotació tan baixa que no compensava les pèrdues dels altres fons”. A parer de Macias, “la trampa era molt evident, i semblava que se’n fotessin. No hi ha cap dubte que va ser una ensarronada des del principi”, rebla. El diputat convergent recorda que “el tripartit va vendre com una gran victòria el fons de competitivitat, un acord molt a l’estil de Zapatero, on el més important eres les paraules i la bondat de la cosa que no pas els resultats”.