No hi eren. Ahir, els partits catalans van escenificar un front comú contra la llei Wert, però ni el PP ni Ciutadans no hi van voler participar. Són els mateixos partits que van negar-se, en solitari, a demanar la dimissió de la delegada del govern espanyol a Catalunya per l'afer de la División Azul. I són també els que es neguen fins i tot a debatre el dret a decidir de la societat catalana. PP i Ciutadans no només són el no a la independència, també són el no al debat i el no al canvi.

En un sentit cívic, negar-se a debatre equival a desautoritzar la democràcia. Però en l'àmbit general de la societat, aquest rebuig al contrast d'arguments indica que l'unionisme català ha acceptat, definitivament, la seva condició de minoria. Són pocs i han renunciat a convèncer, així que només confien en el suport exterior a la dependència política.

Els diputats catalans al Congrés de Madrid arriben a ser expulsats quan defensen la seva llengua. En canvi, els diputats hispanocatalans al Parlament se'n van de forma lliure i voluntària, rebutjant la invitació permanent al diàleg dels partits catalanistes. Ells creuen que Madrid els defensarà sempre. I s'obliden que, en política, sempre vol dir per ara.