Catalunya pateix el que s'anomena "macianisme", una mena de barreja d'esperança en trobar un personatge capaç de ser un profeta tan esperat com els de l'antiga Judea i alhora un boc expiatori de les frustracions sobiranistes. De fet, a Catalunya la culpa sempre és de tothom però mai no és del poble, cosa d'un país acostumat als pessebres vivents i a unes AMPES disposades a dir als docents com han de fer la feina. Per això encara som espanyols.

Francesc Macià va crear el "macianisme" fins al punt de convertir-lo en alguna cosa esotèrica. Va morir el dia de Nadal i algun desaprensiu, fent gala d'un mal gust només possible en una ment perversa, va guardar en un pot el cor de l'Avi. Macià, però, va passar a la història per un dels grans fracassos col·lectius: sortir al balcó, proclamar una cosa importantíssima i al cap d'uns mesos haver-se-la d'embeinar. Però la història l'ha posat al lloc que li pertoca, i ara el venerem com un home savi, carismàtic, romàntic, valent i capaç d'etzibar prou energia a un poble masegat per una història tràgica i farcida de derrotes.

El millor Macià, però, el trobem abans d'aquells gloriosos anys 30. L'Avi, el catalitzador d'un sentiment popular dispers, sentenciava coses d'un grandíssim sentit comú. Al febrer de 1919, Macià es va embolicar amb un partit batejat com la Federació Democràtica Nacionalista, formació amb la que va assolir un escó per Lleida a les corts espanyoles. " La nostra causa és la sobirania, no l'administració, la nostra causa no és només de dret, sinó sentimental", assegurava el diputat que volia Catalunya com a membre de la Societat de Nacions, l'antiga ONU.

Macià deia això en un ambient social i polític que si no era hostil, era prou refractari a l'independentisme entès com avui dia. Per això, si Macià hagués vist la xerrameca que genera el límit del dèficit, quan la causa és una altra i evident, en una conjunció social i política tan favorable a l'estat propi com la que es viu ara, de ben segur, no només es posaria les mans al cap.

De ben segur, que recordaria a Mas i a Junqueras que la seva escomesa principal és la sobirania, és a dir, el benestar dels ciutadans de Catalunya i no l'administració del jou de la misèria a la que sembla que estiguin condemnats. De fet, pensaria que ni l'un i l'altre ni són tan petits ni tan mesquins com per veure's condemnats pel tribunal inapel·lable de la història. I ho pensaria ell, a qui la història el va recompensar.