Alguna vegada s'ha discutit la data de l'Onze de Setembre com a Diada Nacional de Catalunya. Generalment, perquè recorda el fet, indissimulable, que les institucions catalanes van ser destruïdes per la violència i que aquesta agressió va ser la font de legitimitat de l'Estat espanyol uniformista i monolingüístic. És a dir, l'espai polític i jurídic que ha omplert la distància, de tres segles, que relligarà el Felip V de Castella amb el Felip V d'Aragó. És just la versió contrària a la mitologia mel·líflua que atribueix l'origen d'aquesta estructura castellanista a un casament entre trastàmares.

El 1714 va cridar l'atenció del món la resistència de les tropes catalanes. Disciplinades, modernes i coratjoses, fins el punt que van causar el doble de baixes entre les tropes borbòniques que les que van rebre. Dos-cents noranta-sis anys més tard, Catalunya continua essent un subjecte polític ple de vitalitat i força, davant la perplexitat d'aquella mateixa Europa que va donar aquest país per liquidat a principis del segle XVIII.

El cas és que han passat els anys i els segles, però la característica principal d'aquest Onze de Setembre és que Catalunya és més a prop que mai de recuperar l'estat que va perdre. Sense garanties, però amb voluntat.