La gran paradoxa, impensable fa quatre anys, és que José Montilla planteja aquestes eleccions en l'eix nacional. Després d'una legislatura on, suposadament, es tractava de gestionar en silenci, sense més política que les carreteres i els hospitals, ara resulta que el líder del PSC sacseja l'espantall de l'independentisme per mobilitzar uns electors que, segons les enquestes, estan desertant del tripartit de forma massiva.

El cas és que la presidència de José Montilla, malgrat els esforços, no ha aconseguit anestesiar el debat nacional. Al contrari, el patriotisme social i la pluja fina són dues ocurrències oblidades i l'escenari resultant és un PSC que es presenta a si mateix com la gran -i última- barrera contra l'independentisme. Montilla, finalment, s'aferra a les paraules.

Per això aquestes eleccions tenen un component plebiscitari. A una banda de la ratlla hi haurà els que volen un estat propi, encara que sigui a velocitats diverses. I, a l'altra, els que lluiten per mantenir Catalunya dins d'Espanya. O sigui que, com diu el mateix Montilla, aquesta societat tindrà dret a decidir uns resultats que, si realment denoten moviment, Espanya i Europa es miraran amb lupa.