Ara que ja sabem que al Museo Naval de Madrid -naval i Madrid és un oxímoron, oi?- hi tenen retrats de Franco i Carrero Blanco presidint sales sense tenir del tot clar quina és la seva raó de ser, paga la pena recordar que el museu militar de Montjuïc ja no existeix i, des del punt de vista de qui firma aquest article, és una pena.
M'explicaré. L'últim cop que vaig visitar l'esmentat museu, i d'això en fa anys, el vaig trobar carrincló, caspós i passat de moda, i em va semblar que era una llàstima, explicable només per una direcció incapaç de posar-se al dia, modernitzar-se i superar una determinada lectura de la història. Recordaran que al museu de Montjuïc durant molt de temps no hi va haver exposada cap bandera republicana perquè segons els responsables, ningú no els n'havia portat mai cap, com si un museu no pogués sortir a fora a buscar noves peces per a la seva col·lecció, com si ampliar el seu fons no fos la seva obligació i raó de ser. O potser perquè els que les conservaven tenien por, justificada, de donar-les al museu.
El problema d'aquell recinte, i m'imagino que també el del Museo Naval de Madrid, és que depenia directament dels militars, i la gent d'aquesta professió tenen una manera de veure la història d'Espanya que, certament, no coincideix gens amb la meva. La història és matèria interpretable, i considerar un fet com una victòria o una derrota depèn només del costat de la trinxera en què et trobes.
Tal i com jo recordo el museu de Montjuïc, només hi havia dues guerres importants a la història d'Espanya, la que els espanyols anomenen de la Independència i els catalans la del Francès i la que comunament anomenem Guerra Civil tot i que alguns preferim la denominació de Guerra d'Espanya. Ni una paraula de les guerres preferides pel nacionalisme català, la dels Segadors i la de Successió, ni tampoc gaire esment a aquelles guerres oblidades, les carlinades, potser perquè encara no tenim prou clar qui eren els bons i els dolents. Pitjor, aquell museu oblidava completament la seu on s'allotjava i evitava fer cap esment de les funcions militars d'aquell recinte, escenari de batalles al llarg de la història, base de bombardejos sobre la població civil i centre de repressió i afusellaments. El museu era un zero en contextualització.
A banda del problema interpretatiu, tenia també un problema expositiu. Recordo vitrines i més vitrines d'armes exposades a milers en una demostració quantitativa que, sincerament, avorria l'espectador, mentre que una exposició més reduïda i molt més qualitativa potser hauria tingut molt més d’interès. Del concepte noves tecnologies, ehem, ni parlar-ne.
Però tot allò ha desaparegut en nom de la pau i la germanor, cosa que trobo una equivocació. Els museus són precisament per recordar la història, és el lloc que destinem per a això, i amagar que l'home civilitzat ha utilitzat la confrontació bèl·lica com una manera de resoldre els seus conflictes no ajudarà a evitar que es torni a repetir. Quan es va decidir el desmantellament del museu militar de Montjuïc es va perdre l'oportunitat d'explicar la història militar a i de Catalunya, una història en la que, convenientment contextualitzada, fins i tot tindria cabuda l'estàtua eqüestre de Franco. Alguna cosa em diu que al Museo Naval de Madrid, la contextualització no va ben bé per aquí.
