Les publicacions catalanes d’Amèrica han estat nombroses al llarg de la història, però si cal destacar un nom emblemàtic del periodisme català, en aquelles terres, aquest és Pol Nadal i Mallol, sovint anomenat Hipòlit. Fill de Joan Nadal Solà i de Concepció Mallol Vilanova, tots dos del Port de la Selva, va néixer en aquesta població empordanesa en el si d’una família de pescadors el 14 de gener de 1891. Era sastre de professió, ofici après a Barcelona de ben jove, i periodista de vocació. Adherit a la Unió Catalanista al seu poble, col·laborà en publicacions com Renaixement o La Nació, De tots colors, L’Escena Catalana, La Campana de Gràcia i l’Esquella de la Torratxa i en altres de locals com Empordà Federal, de Figueres, i Ciutadania, de Girona. El 1912, amb 19 anys, fugí del país amb documentació falsa per no fer el servei militar i evitar així d’anar a la guerra del Marroc i s’establí a Buenos Aires. L’any següent ja hi era un dels fundadors del grup i la publicació Catalunya Nova, periòdic setmanal d’acció patriòtica, del qual sortiren 17 números. 

Va ser secretari i president de la Comissió Delegada de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana a Buenos Aires i tornà només un sol cop a Catalunya per tres mesos, el juliol de 1931 a bord del transatlàntic Uruguay, on pels fets d’octubre de 1934 fou empresonat Companys i el seu govern. Aquí fou objecte d’un gran homenatge, va ser nomenat fill predilecte del seu poble i participà en actes a favor de l’Estatut. Casat amb Maria-Lluïsa Buch, tingué quatre fills (Roger de Llúria, Joan Baptista Janic, Maria-Lluïsa i Jordi) tots els quals, com els nets, continuaren parlant català. És autor d’Algues (1918), records de la seva vida al Port de la Selva, i Articles de Contraban (1928), escrits de combat contra Primo de Rivera, tots dos editats a Buenos Aires. La dècada dels 20 fou nomenat corresponsal del diari barceloní La Publicitat i, durant anys, col·laborà amb articles propis a la majoria de les revistes catalanes d’Amèrica.

El 1916, amb Pius Àrias, Manuel Cairol i Francesc Colomer creà Ressorgiment (1916-1972), una de les revistes en català de més durada de la història, amb 677 números al llarg de 56 anys i un tiratge de 1.500 exemplars. Obra periodística gairebé unipersonal, a banda dels editorials hi escrivia la majoria dels altres textos amb una vintena de pseudònims: N.M., Pol de Reig, Justí Ferm, Vic, Fidel Català, Valentí Just, Pere Pi, etc. La revista fou un aliat constant i fidel del catalanisme més independentista, tant durant la dictadura de Primo de Rivera com en la de Franco i reproduïa textos clandestins de la resistència nacional. Les portades de la revista eren obra d’artistes catalans residents a l’Argentina com J. Planas Casas, Pompeu Audivert, Lluís Macaya, Francesc Domingo, Martí Bas, Francesc Labarta o Andreu Dameson. A partir de 1923 començà a reproduir articles sencers de la publicació Estat Català, alguns signats pel mateix F. Macià, amb títols tan inequívocs com L’arma al braç i articles de Ressorgiment aparegueren també a la revista homònima de l’organització independentista. 

Si bé sempre demostrà la seva sintonia amb Estat Català, no compartia algunes crítiques d’aquest grup cap a Acció Catalana, formació per la qual sentia un gran respecte intel·lectual i admiració pel seu patriotisme. Publicà discursos de Macià cridant a la lluita armada per alliberar Catalunya i planyent-se de la manca d’”homes d’acció”.  Recollí ajuda econòmica per als implicats en el complot de Garraf i informà amb detall de l’aparició de l’Emprèstit Pau Claris per obtenir fons per a la revolta armada. Ressorgiment disposà d’una xarxa de corresponsals a l’Argentina, al voltant de les diferents entitats catalanes existents, i de col·laboradors a Catalunya com M. Serra i Moret, A. Rovira i Virgili, Domènec Latorre, Joaquim Ventalló, Anna Murià, Pere Foix, Jordi Arquer, E. Granier-Barrera, Víctor Castells o Miquel Ferrer. 

Durant els mesos previs al complot de Prats de Molló, Ressorgiment publicà una crida a allistar-se a l’exèrcit català que preparava Macià, a la qual respongueren tres joves catalans residents a Buenos Aires disposats a enrolar-se al Tercer Terç d’Almogàvers.  Al número de la revista del mateix novembre de 1926 reconeixia: “No era cap secret per nosaltres el pla que es proposava en Macià” i, en el de desembre, analitzava els errors comesos en la preparació del complot i n’apuntava les rectificacions a adoptar en el futur per tal d’aconseguir el que considerava indispensable: “La independència  política de Catalunya; la seva separació de l'Estat espanyol, que s'imposa no solament per raons de llibertat que abonen la història, el caràcter, costums, llengua, etcètera, sinó àdhuc com mesura profilàctica”. Des de Ressorgiment no s’estava de dir que es trobava “de cor i d’ànima al costat de Macià i altres companys”, signava un article titulat Del nostre optimisme, encara i publicava un poema, Ara i sempre, dedicat a “En Macià i altres companys expedicionaris”, de Núria Montseny. A 10.563 km de distància de la població vallespirenca que donà nom al complot, Nadal i Mallol pot ser considerat un més dels patriotes que, per sintonia, complicitat i col·laboració, participà en aquells fets.

Vinculat al Casal Català de la capital argentina, amb Pere Seras fou un dels fundadors del Comitè Llibertat de Buenos Aires i pronuncià nombroses conferències, algunes de les quals editades en opuscle, com Corpus de sang, El meu Francesc Macià o Paraules sobre el 6 d’octubre i aportà documentació per a l’obra Macià, la seva actuació a l’estranger (1952). Va ser un dels puntals de l’estada de Macià i Gassol a l’Argentina, el 1928, que n’aconseguí la defensa dels prestigiosos advocats Alfredo Palacios i Carlos Caminos i influí per tal que l’opinió pública de Buenos Aires fes costat als dirigents catalans perseguits per les autoritats argentines. Durant la guerra de 1936-1939, col·laborà activament en la recollida i tramesa de queviures, roba i diners per a les víctimes del conflicte bèl·lic i amb la victòria franquista continuà la seva lluita amb la fermesa del primer dia i, el 1953, va prendre part en la I Conferència Nacional Catalana que va tenir lloc a Mèxic.

Va morir el 10 de desembre de 1978, a la ciutat que l’havia acollit 66 anys abans. Tres dècades més tard, l’Obra Cultural Catalana de Buenos Aires l’homenatjà amb la conferència Cultura, consciència, independència, de Marcela Lucci, el text de la qual fou editat. El 1980 el seu poble li dedicà una plaça amb el seu nom i una escultura d’Andreu Sabaté a la biblioteca municipal hi recorda la seva revista. Les seves cendres descansen al cementiri selvatà des del juliol de 2012. Els seus descendents feren donació del fons bibliogràfic de Nadal i Mallol al Port de la Selva, com també d’una col·lecció sencera de Ressorgiment.

Per saber-ne més: Cultura, consciència, independència. La tasca d’Hipòlit Nadal i Mallol a Buenos Aires, Marcela Lucci, Obra Cultural Catalana, Buenos Aires, 2008.