El detonant del procés polític que viu Catalunya és la unitat. A partir de la sentència del Tribunal Constitucional, les bases socials del catalanisme van forçar un moviment, transversal i de baix a dalt, que va liquidar l'espectacle de divisió i mesquinesa partidista que havia estat la negociació de l'Estatut. Era l'any 2010 i les dues forces centrals del catalanisme, CiU i ERC, ja havien donat mostres sobrades d'incapacitat per superar el marc polític vigent. La presidència de José Montilla i el pacte Mas-Zapatero, per tant, es van arxivar sense que ningú no vessés ni una llàgrima per ells.

Aquesta mateixa unitat per la base es va tornar a concretar en les dues grans manifestacions posteriors i, de forma encara més estructurada, en la construcció de diverses entitats polítiques basades, justament, en aquesta transvesalitat. L'ANC és el resultat més tangible d'aquesta dinàmica, sempre impulsada des del carrer.

Però el fet que la unitat sigui el valor principal de la base no vol dir que s'apreciï de la mateixa manera en el vèrtex dels partits. De fet, portant-ho a l'extrem, una estratègia compartida eliminaria la competència electoral i deixaria sense objectius ni funcionalitat els aparells respectius. Aquest partidisme ha tingut molt a veure en el fracàs de la llista europea, això és cert, però també ho és que l'estratègia de fons no ha estat posada en qüestió. I el que compta és això.

De tota manera, ha de quedar clar que els partits són un instrument, no pas una finalitat. No és rellevant qui serà el primer president de la República, el que importa és que Artur Mas sigui l'últim de l'autonomia. Hi ha alternatives a la unitat, d'acord, però cap d'elles és guanyadora.