Jordi Pujol avisa que comença la gran batalla i tot indica que té raó. Espanya està acostumada a no prendre's seriosament el catalanisme i, aparentment, ha considerat que aquest moment d'excepcionalitat econòmica és l'adequat per acabar amb el cafè per tothom que es van inventar ells, però que els contribuents alemanys no pensen pagar.

Tenen pressa i han decidit estalviar-se etapes anant al gra, contra el nucli de la identitat d'aquest país. Finalment -i això ho saben ells i ho sabem nosaltres- el perquè de tot plegat és la llengua, el seu prestigi i la garantia d'extensió social i transmissió generacional.

Però aquesta vegada -i d'aquí l'error de càlcul- l'Estat juga en camp contrari. A Catalunya, la sentència disposa del suport entusiasta dels tres diputats de Ciutadans, d'una banda, i de la defensa, un pèl vacil·lant, dels 18 del PP. Res més. No hi ha fissures al Govern, els 114 diputats restants són un bloc, cap mestre pensa canviar d'idioma i una amplíssima majoria social -també en l'àmbit de les famílies castellanoparlants- considera positiva la immersió lingüística.

No es pot enviar la Guàrdia Civil contra tot això. "La bonne politique est de faire croire aux peuples qu’ils sont libres", deia Napoleó. A Espanya no hagués passat de caporal.