El 2010 el PSC va omplir el Sant Jordi, enguany no ho farà. Foto: Adrià CostaEl 25 de novembre de 2011, José Montilla va reclamar un mur de vots per aturar el “tsunami conservador”. Acabava d'omplir el Palau Sant Jordi i això va aixecar la moral d'una militància socialista que tenia assumida la caiguda però que es va veure sorpresa per una debacle (de 37 a 28 escons). Ara, que la debacle està anunciada –caldrà veure si es confirma- el PSC ha renunciat a tancar la campanya, com havia fet tradicionalment, des del Sant Jordi i ha deixat per CiU el repte d'omplir-lo.
Els nacionalistes, fins ara, han aconseguit deixar petits tots els recintes –destaquen les 2.000 persones a Vic o les 3.000 d'aquest diumenge a la Mar Bella de Barcelona- i, fins i tot, han deixat gent a fora. També ERC, amb menor magnitud, en més d'una ocasió ha vist com part de la parròquia no podia escoltar Oriol Junqueras, protagonista quasi absolut de la campanya republicana. De fet, els partits tenen la capacitat d'adaptar amb precisió suïssa l'aforament dels mítings a la seva capacitat per omplir-los. Tanmateix, una de les patinades la va viure el PP –que ha apostat per fer pocs actes públics- quan va deixar cadires lliures a Lleida.
CiU deixa la innovació per una altra ocasió
Els experiments, amb gasosa. Aquesta és la màxima que deuen pensar els spin doctors de CiU alhora d'organitzar la campanya després dels invents dels primers dies de campanya. Algun il·luminat va pensar en mantenir els mítings de vespre, en format ianqui, i compensar-ho amb rodes de premsa sectorials a la seu del partit. Una opció sense solta ni volta ni cap gràcia sobretot per unes campanyes que cada dia són més visuals.
La matèria gris dels convergents va intentar reparar l'error decorant en format chill out l'auditori de la seu nacional del partit només aconseguint reconvertir-la en un habitacle d'hotel de tercera categoria. Fins i tot, van cometre l'error de decorar l'espai on el candidat parlava amb un moble de metacrilat. L'invent, sortosament va durar tres dies i ara s'intenta tornar al format clàssic d'acte sectorial, en escenaris diversos, incomodíssims per treballar, i sense que ara no s'acceptin preguntes.
Els mítings continuen l'estètica americana. Ràpids i amb teloners locals que escalfen l'ambient. Normalment se celebren en pavellons i recintes firals, on la temperatura, l'olor i la decoració no destaquen. Un faristol rodejat per davant de platea i d'una graderia jove -amb estelades- rere el candidat tanquen un recinte preparat com un plató de televisió. Una parafernàlia que no acaba d'animar als militants congregats, sempre molt, molt nombrosos als mítings de CiU. De fet, un estrany efecte paranormal provoca que el candidat Artur Mas quan té la parròquia esvalotada, la refreda. Quan els militants estan a punt d'arribar a l'èxtasi, el candidat els recorda que han de pintar el sostre. Ells criden “Independència” o “Mas president, Catalunya independent”.
Amb una Núria Feliu que, sortosament, ha decidit fer només de públic, CiU aposta per música enllaunada amb un grapat de clips musicals de grups catalans i d'alguns rapers amb dones exhuberants. Només s'han permès una actuació, la de l'actor Joan Pera en un monòleg discurs amb punts trapelles, punts seriosos, punts èpics i amb punts un pèl carrinclons, però necessaris per un target molt concret de la tropa convergent. Banderes estelades, europees i senyeres reciclades acoloreixen els actes electorals farcits de públic, i un públic força heterogeni que aplaudeix disciplinat. Esperen omplir el Sant Jordi i si les coses els surten com fins ara, ho faran.
El PSC, sense Sant Jordi
La campanya del PSC fa la sensació de no acabar d'arrencar en les seves posades en escena, i no pas perquè l'organització no sigui impecable –de fet funciona com un rellotge- sinó perquè, d'alguna manera, sempre hi acaba faltant l'entusiasme d'una audiència que, suposadament, dóna suport a un candidat guanyador. En tot cas, els mítings de Navarro solen estar tallats tots pel mateix patró, amb sales d'aforament mitjà, entre 300 i 600 persones, i val a dir que en tots els casos s'omplen amb prou precisió com per tenir una vintena de persones dempeus -que sempre fa sensació de ple- però sense que ningú es quedi fora de la sala.
Els actes, excepte l'obertura de campanya –que incloïa sopar i requeria invitació-, són oberts a tot el públic i respecten sempre el mateix format, sintonies musicals del PSC que pugen de volum a l'entrada del candidat i que sonen altre cop al final del míting, grada jove rere l'estrada –en algun cas però, els joves van córrer menys que els jubilats i es van quedar sense el lloc reservat- i generalment format circular, amb públic a tots els angles. El muntatge doncs, correcte, però malgrat tot, absència general de crits i càntics, amb prou feines algun escadusser “Pere president” i encara menys visques a la Catalunya socialista. Poc entusiasme i absència d'èpica doncs, però potser precisament això és una campanya “sensata” o potser ho guarden per un míting final que, després de moltes campanyes, no omplirà el Palau Sant Jordi sinó que se celebrarà a la Gran Via Fira, tot un símptoma de l'estat d'ànim socialista.
Pocs mítings per una mobilització dífícil
El PP, com correspon a la seva ideologia, arrisca poc en els mítings que ha protagonitzat. El format escollit perquè Alícia Sánchez-Camacho es llueixi és 100% tradicional: sona la sintonia del partit a tota potència pels auriculars, entra ella i qui l'acompanya –ja sigui el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, o algun responsable territorial del partit-, la massa s'alça eufòrica per rebre'ls, parlaments, foto final dalt de l'escenari i passejada de sortida del recinte.
La particularitat dels mítings populars rau en el fet que, durant la primera setmana, tan sols n'ha organitzat quatre: l'inicial a Castelldefels, a Lleida, a Tarragona, i aquest diumenge a Girona. La resta de dies, la candidata popular, Alícia Sánchez-Camacho, ha optat per actes de petit format, ja fos una conferència a Girona, ja fossin unes declaracions per a la premsa des d'una cooperativa agrària del Segrià o bé un Happy Park de Barcelona. De fet, ha estat l'única candidata que aquests dies ha trepitjat carrer fet que li ha comportat alguna situació inoportuna.
Probablement, la poca proliferació de mítings es deu al fet que no es fàcil mobilitzar l'electorat popular. Majoritàriament sènior, a Lleida el partit va ser incapaç d'omplir les 800 places de la Llotja i a Tarragona, ho va fer sobradament, mentre que a Girona ha tornat a suar per mobilitzar amb prou feines 500 militants i simpatitzants.
ERC omple teatres d'aforament mitjà
Esquerra, un cop traspassada la meitat de la campanya, ha aconseguit omplir tots els recintes que ha triat, majoritàriament teatres de format mitjà d'entitats privades, en els quals fins i tot ha hagut de repetir mítings perquè hi havia gent al carrer, com a Sabadell. A excepció de les 2.500 persones que han omplert el BTM aquest cap de setmana –deixant gent a fora-, la mitjana d'assistència ha estat de 500 persones.
A l'acte central de l'Ebre és on va costar menys fer aixecar el públic amb crits d'independència o fins i tot de “Junqueras president, Catalunya independent”. Al costat del candidat, ERC no ha triat que Junqueras comparteixi escenari amb exlíders del partit, sinó amb candidats locals o intel·lectuals de la plataforma Catalunya Sí, mentre que la música s'ha anat combinant entre la sintonia enllaunada de campanya amb la versió pop de “Que tinguem sort” de Lluís Llach o les actuacions de Roger Mas, Quim Vila o Abrília (anteriorment, Els Convidats)
ICV tant sobri com Joan Herrera
Els actes de Joan Herrera són dels més formals de la campanya: sales de petit abast, màxim tres-centes persones i amb format de teatre, és a dir, amb tot el públic davant, sense gent al darrera. Un format sobri amb moments, això sí, creatius, com la interpretació de cançons, també “Els Segadors” amb que el partit va tancar dissabte el seu acte central a Barcelona. Un míting en una antiga fàbrica, per no desenganxar la fracció més obrerista de la coalició, que va aplegar 700 persones.
De la Borsa al peatge de Martorell
Els mítings de SI es realitzen en recintes relativament petits que apleguen uns 200 assistents. Tanmateix, ho combinen amb escenaris ben diverseos: des d'una roda de premsa a davant de la Borsa de Barcelona a protagonitzar un #novullpagar, no exempt de tensió, al peatge de Martorell. Durant els parlaments el públic es conté i no interromp però es deixa anar al final amb crits d’independència i, en algunes ocasions, amb el cant d’Els Segadors com a cirereta final. Musicalment, el protocol és invariable: a l’inici i al final de cada acte sona “Serem lliures”, una cançó pop amb veu femenina. El grup, el nom del qual no es pot revelar per desig exprés de la discogràfica, està format per Núria Tamayo, Xavi Martín i Sergi Venteo. La peça no faltarà a l’acte central de SI, previst per al divendres 23 al Casino de l’Aliança del Poble Nou de Barcelona.
Ciutadans es fa gran
Totes les enquestes atribueixen la possibilitat que Ciutadans assumeixen folgadament el grup parlamentari propi. Un creixement que també es nota en l'organització dels mítings i en el refinament d'un llenguatge que lluny de buscar l'espanyolisme més cavernari se centra en els votants del PSC cansats pels seus dubtes en la relació Catalunya-Espanya. Una mostra és l'acte central de campanya en un escenari com l'auditori del Conservatori del Liceu, amb un format asèptic i sense les banderes –barreja d'espanyola i catalana- que exhibeixen amb fruició els seus rivals populars.
Marató cupaire
La CUP es presenta per primera vegada a unes eleccions al Parlament. Això implica la necessitat de donar-se a conèixer fora de la setantena de municipis on es va presentar a les darreres municipals. Això provoca que els principals candidats –així com algunes de les cares mediàtiques que els hi donen suport- estiguin vivint una autèntica marató cupaire per realitzar actes de tot tipus de format. Destaca però el central que, l'endemà que ho fes ERC, ha aconseguit omplir el BTM de Barcelona.
