A principis dels anys noranta, Jacques Chirac preparava l'assalt definitiu a la presidència de la República. Ho feia des de l'alcaldia de París, un càrrec confortable que li permetia mantenir-se en primera línia política mentre veia declinar els últims anys del mitterrandisme. Tot estava preparat per a la gran batalla d'unes presidencials que, al final, Lionel Jospin posaria molt més difícils del que semblava.

Tot va passar segons el guió previst i el 17 de maig de 1995 Jacques Chirac va entrar al palau de l'Elisi com a 22è president de la República. Però Chirac -a qui tothom li reconeix l'astúcia- no es va adonar d'un petit error. El desembre de 1993 havia enviat una carta de recomanació demanant que es promocionés una funcionària municipal, Madeleine Farrad. Algú es va adonar que Farrad, tot i cobrar de l'administració municipal, treballava per al partit preparant la candidatura de Chirac a les presidencials.

Un jutge va tibar del fil i hi van aparèixer sis noms més. No hi havia suborns, ni s'havien falsejat els contractes. Tampoc no s'havien manipulat les oposicions i les quantitats eren petites. Però set persones havien cobrat de l'ajuntament mentre treballaven per al partit. Chirac era el cap de l'estat i va maniobrar tant com va poder. Tot va ser inútil. El 15 de desembre de 2011, el Tribunal Correccional de París va condemnar Chirac a dos anys de presó per haver "faltat a l'obligació de probitat que recau sobre les persones públiques encarregades de la gestió dels fons o dels bens que se'ls confia".

En resum: L'excap de l'estat és jutjat i condemnat a presó perquè set persones del seu partit van cobrar d'un ajuntament... D'això n'hi diuen democràcia.