Després de Javier Cercas, Núria Amat. L'escriptora barcelonina ha batut el rècord del circumloqui més llarg per donar-se el gustàs de dir que els catalans que volen decidir el seu futur polític són una colla de nazis: "Els residus de règims dictatorials adoben ideologies nacionalistes, les mateixes que, al seu día, van desfermar dues guerres mundials. Esperem que això no passi mai". En total, 164 caracters. Javier Cercas ho va fer un pèl més curt, tot i utilitzar la mateixa elipsi històrica: "Una utopia reaccionària que té els orígens en el pitjor romanticisme alemany. I vam veure les conseqüències d'això en el segle passat en tot el nostre continent". Són 160 caracters, tot i que cal precisar que en ambdós casos es tracta de la traducció al català de textos en castellà i italià, respectivament.

Sigui quin sigui l'idioma, ells són els que tenen el privilegi d'assenyalar els nazis amb el dit índex. Però, per què li donen tantes voltes? Nazis s'escriu amb cinc caracters. Potser, en el fons, s'avergonyeixen del que estan dient... Però no, vergonya seria una altra cosa.

Tant Amat com Cercas, a més de caçadors de nazis, són entusiastes dels pactes de finals dels setanta entre les elits del franquisme i les de l'oposició. El mite fundacional del règim actual -aquella transició blanca i màgica, amb un rei providencial- li sembla a Amat "una transició exemplar". Cercas, una mica menys pueril, aconsegueix dir el mateix amb un cert distànciament impostat "la transició va ser un nyap; però cal ser un descerebrat per no estar a favor d'aquell nyap".

El resultat és que tots dos defensen aferrissadament l'ordre establert, sovint des de les pàgines d'El País, el diari més amenaçat per qualsevol moviment que s'atreveixi qüestionar l'statu quo. El que no entenc és aquesta obsessió per definir la lluita -conservadora, reaccionària- en favor del règim de Madrid com un acte de progressisme. M'ho deu fer la gorra de plat, suposo.