La Fira d'Abril de Paco García Prieto reflecteix, fidelment, fins a quins extrems s'ha arribat al llarg d'aquests trenta anys de plom democràtic. Hi ha tota mena de denúncies -periodístiques i públiques- sobre el comportament depredador d'aquest personatge de maneres, aspecte i intencions bastant més sicilianes que andaluses. Com a mínim des de finals dels anys vuitanta se'l considera un comissionista sense escrúpols. Les seves -famoses- exclusives sobre la cervesa han passat per moltes marques, però una sola butxaca.

Garcia Prieto coneixia la fórmula. Sabia que el pujolisme era poruc i amenaçable i era conscient que el PSC entraria en qualsevol subhasta de diner públic que ell organitzés en benefici propi. Els va maltractar a tots a canvi d'una miserable caseta en temps electoral. Garcia Prieto i fills es consideraven invulnerables perquè eren perfectament conscients de la misèria moral dels que manaven a la Generalitat, la Diputació i els ajuntaments. N'estaven segur que pagarien i, a més, es deixarien robar sense aixecar ni una cella. Per apujar el preu van arribar a prohibir-li l'entrada a la Fira al conseller de Cultura. Pobra cultura i pobra Catalunya.

Allà hi van ballar les sevillanes que tocava ell els partits, els sindicats, la Junta d'Andalusia i qualsevol a qui García Prieto li deixés un racó dins del cortijo. Amb l'honorable -i solitària- excepció d'ERC, que quedi clar.

Últimament hi ha moltes famílies que passen pels jutjats. Jo, quan les veig, francament, em semblen totes la mateixa.