L'esclat de la pandèmia va capgirar, pràcticament d'un dia per l'altre, les prioritats de tots els governs del món. En tan sols unes setmanes es va passar dels missatges tranquil·litzadors -fins i tot quan es va declarar l'estat d'alarma a Espanya es parlava de només uns milers de contagis- a l'elaboració urgent de plans de contingència que van fer curt davant l'escalada d'infeccions, ingressos hospitalaris i morts. Els epidemiòlegs van passar a ser fars en l'agenda mediàtica i les autoritats, com la ciutadania, es van haver d'acostumar al confinament i als contactes personals telemàtics.

Què se n'ha fet de tots els líders -polítics, sanitaris i epidemiològics- que van protagonitzar els primers compassos del març del 2020? On és ara Quim Torra, el president de la Generalitat que va haver de gestionar la crisi? Com ha anat desapareixent del focus Fernando Simón, veu del govern espanyol en clau de pandèmia? Quin espai comparteixen ara Salvador Illa i Alba Vergés, que van cohabitar com a màxims responsables de Salut de la Moncloa i de la Generalitat, respectivament? 

[h3]Quim Torra[/h3]
Feia tan sols un mes i mig que el president de la Generalitat, després de l'enèsim enfrontament amb ERC al Parlament -en aquesta ocasió, per la pèrdua del seu escó com a diputat-, havia anunciat que la legislatura tindria un final en diferit amb la fórmula de l'aprovació dels pressupostos i la convocatòria d'eleccions. La pandèmia, però, va trastocar tots els plans i Torra va haver d'afrontar des de Palau -un espai on ja es trobava de sortida- la pitjor crisi de les últimes dècades. Ell mateix en va relatar les interioritats de manera emocional en un volum, Les hores greus, editat quan ja havia estat inhabilitat pel Tribunal Suprem. Ara exerceix com a expresident, està allunyat de la política de partit -no s'ha fet militant de Junts- i el 17 de març afronta el segon judici per la pancarta del llaç groc, la mateixa que el va dur a ser inhabilitat.

[h3]Pedro Sánchez[/h3]
Si a Catalunya la legislatura s'encaminava cap al final, a Espanya era tot el contrari. El líder del PSOE, després de la repetició electoral del novembre del 2019, va rubricar un pacte exprés amb Unides Podem per bastir la primera coalició de la democràcia, i a principis de gener del 2020 va ser investit gràcies a l'acord amb ERC. El govern Pedro Sánchez-Pablo Iglesias portava només dos mesos i mig en marxa -suficients per celebrar la primera trobada de la taula de diàleg, ara congelada- quan va afrontar l'esclat de la pandèmia. La recepta, recentralitzadora, va acabar enervant les autonomies. Ara continua en el càrrec i té intenció d'esgotar la legislatura, encara més després de la crisi interna al PP. Continua aferrat al seu manual de resistència.

[h3]Alba Vergés[/h3]
La consellera de Salut va protagonitzar una de les imatges icòniques de la primera onada quan va posar-se a plorar davant del confinament que vivia la conca d'Òdena, on hi tenia la família, en concret a Igualada. La seva gestió va rebre crítiques per part dels socis de Junts i la seva candidata, Laura Borràs, va anunciar en plena campanya del 14-F que, en cas de governar, seria rellevada per Josep Maria Argimon, el seu número dos i finalment conseller de Salut un cop rubricat el pacte de legislatura. Vergés és ara vicepresidenta segona de la mesa del Parlament, des d'on ha vist de primera fila com no s'ha estat capaç de protegir l'escó de Pau Juvillà, com va passar amb Torra.

[h3]Salvador Illa[/h3]
El ministre de Sanitat va ser una de les revelacions polítiques de la pandèmia com a encarregat de la gestió unificada dels recursos a l'Estat. Després de posar en marxa la campanya de vacunació -va pronosticar, com així va ser, que a finals d'estiu hi hauria un 70% de la població immunitzada almenys amb la primera dosi-, es va produir un moviment llampec que el va dur a ser candidat del PSC a les eleccions catalanes en substitució de Miquel Iceta, nomenat ministre. Illa va guanyar els comicis amb 33 diputats, els mateixos que ERC, però amb més vots. No va tenir cap opció, això sí, d'arribar a la presidència de la Generalitat, i ara és cap de l'oposició. Ha pactat amb ERC i Junts la renovació de bona part dels òrgans que depenen del Parlament.

[h3]Isabel Díaz Ayuso[/h3]
En l'arrencada de la primera onada, el lideratge de la presidenta de la Comunitat de Madrid encara no sobresortia. Amb el pas del temps, però, va començar a erigir-se com a principal contrapès a Sánchez gràcies a la seva visió contrària a les restriccions i a les pugnes constants per la gestió de la crisi per part del govern espanyol. La política d'obertura pràcticament total un cop passada la primera onada la va convertir en una estrella de la dreta sota la bandera de la llibertat, que es va convertir en el principal reclam de la campanya electoral forçada després del trencament amb Ciutadans. La victòria esclatant obtinguda a les urnes el maig del 2021 la van portar a rivalitzar amb Pablo Casado pel protagonisme dins del PP. Un presumpte cas de corrupció protagonitzat pel germà de Díaz Ayuso ha portat Casado -que la va assenyalar públicament- a deixar la presidència del partit, que recaurà en Alberto Núñez Feijóo. La presidenta madrilenya, però, no vol perdre protagonisme. Més aviat al contrari.

[h3]Fernando Simón[/h3]
El director del Centre d'Emergències i Alertes Sanitàries va ser omnipresent durant la primavera del 2020. Tot i que en un inici va menystenir la importància de la crisi sanitària -va pronosticar que només hi hauria uns pocs contagis-, ràpidament es va convertir en la veu autoritzada del govern espanyol. Compareixia cada dia abans de l'hora de dinar per explicar les dades i les tendències amb to proper -un dia tenia la veu més enrogallada i ho va atribuir al fet que s'acabava de menjar una ametlla-, i fins i tot se'n van elaborar reportatges amb to laudatori. Amb el pas dels mesos, però, va anar desapareixent del focus i el protagonisme el va anar assumint la ministra Carolina Darias. Se'l recordarà com la cara amable de la gestió sanitària en els pitjors moments.

[h3]Oriol Mitjà[/h3]
Si Simón va convertir-se en un comunicador més aviat suau, l'epidemiòleg català es va erigir com una de les veus més contundents. Un exemple de l'octubre del 2020, en plena arrencada de la segona onada: "No té ni la talla ni la capacitat per gestionar una pandèmia". A qui es referia? A Simón, precisament. Mitjà es va convertir en veu de referència per a Torra, que el va nomenar com a assessor, moviment que va generar suspicàcies dins del Govern. De perfil eminentment mediàtic, ha acabat tornant a Papua Nova Guinea, on ja estava establert abans de la pandèmia, i està a punt de publicar un segon llibre. En aquest cas, tractarà sobre el món que vindrà. En el seu bagatge hi té el fet d'haver estat una de les veus que va alarmar de manera més precisa sobre l'adveniment de la pandèmia, tot i que en un primer moment se'l veia exagerat.

[h3]Miguel Ángel Villarroya[/h3]
El cap de l'estat major de la Defensa era un dels protagonistes de les rodes de premsa diàries, trufades d'uniformes -hi havia l'exèrcit, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyola-, i va fer fortuna una de les seves frases: deia que, en la "guerra" -que equiparava a la crisi sanitària- cada dia era dilluns. Resulta, però, que aquesta disciplina no la va seguir a l'hora d'esperar torn per vacunar-se. Villarroya, juntament amb altres comandaments de l'exèrcit, va optar per immunitzar-se sense formar part de grups de vacunació prioritària. Es va veure forçat a dimitir davant l'escàndol mediàtic generat, tot i que en la missiva de renúncia va defensar les decisions adoptades.

[plantillacoronavirus]