Crec que no hi pot haver dubte que aquesta crisi, tan profunda en tots els sentits, farà replantejar els fonaments sobre els quals s'ha construït la societat actual. Catalunya -igual que Espanya- s'haurà de plantejar de quina manera es redreça una economia arrasada per anys d'especulació, una política professional de baix nivell acadèmic i ètic, una estructura de benestar social en fallida imminent, una possible fractura social...

El fet és que, per encarar tot això, la societat catalana, a més, haurà de decidir si és millor disposar dels instruments d'un estat o, per contra, és preferible confiar en les solucions que es puguin aportar des de Madrid a una futura Catalunya espanyola.

Aquests són els termes del debat. I, per ara, només coneixem els arguments dels partidaris de la Catalunya amb estat propi, no pas els dels contraris. Els que defensen aquesta Catalunya espanyola han de comparèixer i intentar convèncer, evitant recórrer a la prohibició o l'amenaça, com correspon a una democràcia. Espanya no ha de voler fer por, entre d'altres raons perquè ja no en fa.