A Catalunya hi ha unes 600 mil empreses, aproximadament, que exerceixen la seva activitat en tots els àmbits de l'economia. Davant de tanta quantitat i diversitat, com és lògic, hi ha diversos mecanismes i associacions gremials i patronals, que serveixen per compactar i dirigir els interessos d'aquest mig milió llarg de societats amb seu social a Catalunya. Foment o Pimec, per exemple, són organitzacions que tenen la responsabilitat i el mandat de vetllar pels interessos col·lectius dels empresaris i, alhora, de fixar posicions patronals de cara als sindicats i les institucions.

Però les organitzacions patronals no estan legitimades per opinar sobre àmbits externs a la seva representació. Cap empresari no ha dipositat la seva idea de Catalunya en l'actual direcció de Foment, igual com passa en altres debats polítics, socials o culturals com l'avortament, la interpretació de la Guerra Civil, l'estratègia del Barça o les pel·lícules de Ridley Scott. A la inversa, els socis del Nàstic o els fans dels Manel tampoc no estan autoritzats a discutir cap conveni col·lectiu.

Només hi ha una excepció. El Cercle Català de Negocis és una organització d'empresaris que tenen en comú el sobiranisme i, lògicament, expressen l'opinió en aquest sentit. No existeix, per contra, cap entitat que aplegui els empresaris espanyolistes. Una llàstima, perquè és obvi que n'hi ha. Però el que és intolerable és que s'intenti convertir les patronals en organitzacions partidistes i, pitjor encara, que l'espanyolisme s'amagui rere una façana empresarial. El vell truc ha deixat d'impressionar el públic.