Baltasar Garzón

Pel que fa a l’escàndol del Garçon, ni amb els Vidal, ni amb els Cebrián, ni amb els de la Complutense, ni amb els de la Ceja, ni amb els de la denúncia ni amb tants que no saben de què va el tema, perquè com quasi sempre s’opina sense haver-ne llegit, i sense conèixer gairebé res del tema, excepte per on bufa l’última. Això del Suprem sembla ser un ajustament de comptes entre Margarita Robles, Luciano Varela, Belloch (tot es remunta als GAL, a la fontaneria felipista i a la famosa “independència” judicial pàtria) tot utilitzant maquiavèl•licament la cúpula franquista dels altres jutges del Suprem (esperit de turba) per polir-se el perxeró dels jutjats, el (Garzón) del síndrome de Jesucrist, segons l’anomena Gustavo Bueno. Però cap d’aquests del sindicat de la Complutense, organitzadors de la proclama en l’espai acadèmic de tots, entén que cal referir-se als polítics i no al Suprem.

El Suprem jutja efectivament un cas de prevaricació de manual en el qual no hi ha llei espanyola que empari Supergarçon (ell mateix sabia molt bé perquè es ficava a la gola del llop) ja que la mal coneguda i pitjor referida com a Llei de la Memòria Històrica de 2007 (quants l’han llegit?) es un apaño del de la Ceja després de treure’n petroli durant quatre anys amb els seus socis d’Esquerra et. al. Un succedani per tapar la boca, que no permet l’exhumació de persones assassinades, o que vagis a un jutge per tal que obri una causa, almenys aclaridora (sigui o no crim de lesa humanitat). Perquè els que van disparar també estan criant malves fa temps. És a dir, que la llei d’Amnistia de 1977 segueix vigent i ningú no vol alterar-la, indiferent als precedents estrangers de revocacions de lleis de punt i final.

Cap polític, ni de l’un ni de l’altre bàndol, excepte uns perifèrics que no compten, vol obrir-li una causa al franquisme del qual és hereva l’Espanya d’avui (ens agradi o no) amb l’assentiment internacional de guerra freda (al New York Times hauríem de refrescar-li les fotos d’Ike amb Paquito).

És clar que a Garçonete no l’interessava obrir cap causa quan cobrava de Botinete a NY, segons testimoni a aquest qui signa de Francesc Torres, quan li va etzibar l’any 2005 a SG quan faria seure figuradament al banc dels acusats Franquito i els seus adeptes, i JCsuperstar reviscut es va escapolir immediatament entre els canapès bancaris que es mouen i tallen el bacallà planetari. Se’n va recordar quan l’espectacle anava al seu favor per obtenir una jubilatio d’heroi cornut i apallissat global de les causes justes per amagar les contravanitats i guerres internes del personatge, el qual va tornar a la judicatura després de ser polític de banderia perquè no l’havien fet menistro.
 
I tot plegat, després de la grotesca denúncia dels hereus d’una Espanya d’assassins d’ultradreta que la llei de partits de la Transició de 1977 feta pels vencedors va legalitzar i que, per tant, poden operar com ciutadans honrats i honrosos dins de l’espai polític espanyol, sense que gairebé ningú en aquests anys hagi obert la boca contra la seva possible relació amb ideologies genocides i sense el contrapès de la necessitat de jutjar també, amb garanties, les malifetes dels pistolers de la FAI, de les txeques, sucursals de Moscou i altres en nom de la sacrosanta revolució (o és que aquests no foren també crims de lesa humanitat?), menú turístic-polític que els vindria molt bé als progres de la cultureta de pancarta i estiueig a paradisos exòtics i sostenibles. Són les clavegueres comunicants que té aquest país i així li va, el que no vol dir que anem, ara, a invocar la fórmula del tots perdedors (barbaritats a part, de tres cops d’estat, 32, 34 i 36, l’última pols va ser la que va portar finalment tots aquests llots i les seves conseqüències negatives per als derrotats, quantitativament i qualitativament molts superiors a les dels vencedors). Com si tot allò hagués estat un carrer d’una sola direcció i no una guerra civil amb complexíssimes estructures ideològiques i pràctiques en les quals les premisses d’enfrontament i la gestió de la seva memòria sacsejada weberianament entre l’ètica del principi i de la responsabilitat són diametralment diferents a les d’un conflicte entre col•lectius nacionals antagònics. En aquesta cerimònia de confusió, qui li brodarà als politics espanyols que han tancat amb pany i clau legislatiu de punt i final de dues voltes en dues ocasions (77/07) la porta del judici a la barbàrie (1936-1975), única via possible avui per sospesar aquells excessos a fi que puguin tenir els qui ho desitgin i mereixin una rectificació, almenys, el mínim consol d’una memòria judicial aclaridora?

I a tants, que llegeixen i que llegeixen i rellegeixen abans d’obrir aquesta boqueta opinant en aquest temps del tot val…

José María Naharro-Calderón
(des de la University of Maryland, per a Nació Digital).

.......................................................................................................

Veure anteriors articles del mateix autor a Nació Digital: