Els escassos segons que dura la seqüència en la qual un dels germans Kouachi remata el policia Ahmed Meravet, quan ja estava a terra i malferit, s'han convertit en la descripció més explícita del terror jihadista. L'extrema crueltat de l'acció és del tot innecessària i es porta a terme amb una naturalitat desconcertant. Un fet que encara incrementa més la sensació d'inhumanitat contra un home indefens que els demana viure. Per això entenc que la família del policia assassinat hagi lamentat la difusió del video i encara entenc més que l'autor de la filmació, un testimoni casual que viu allà, els hagi demanat disculpes públicament.

Però, tot i comprendre-les, no puc compartir aquest tipus de consideracions. Informativament, són aquestes imatges les que donen una idea exacta del que ha passat a París. Els mitjans de comunicació s'adrecen al conjunt de la societat, no només a les víctimes de les accions violentes. De la mateixa manera que passar, frame a frame, els ultimíssims instants de la vida d'Amedy Coulibaly, quan és abatut per la policia, explica, sense necessitat de paraules afegides, de què estem parlant quan ens referim a una nova estratègia del terror islamista a Europa.

De moment, a França, el Consell Superior de l'Audiovisual ha convocat els representants dels mitjans de comunicació "per fer una reflexió conjunta", entre d'altres raons perquè s'ha acusat els periodistes d'un possible entorpiment de l'acció de la policia. Evidentment, abans que el deure d'informar està el dret a la vida de les persones que estan en perill. Però, més enllà d'això, una societat madura i democràtica ha de tenir un nivell d'informació semblant al que té el seu govern. És per això, entre d'altres raons, que han sortit al carrer milions de francesos lliures i conscients. I pel que van morir tantes persones a la redacció de Charlie Hebdo.