Com és fàcil de deduir, en aquesta vida m'he passat bastantes hores assegut en alguna roda de premsa. Aquí i a uns quants països del món. En general, el tracte és que -quan hi ha mitjans de diverses llengües- cadascú faci les preguntes, lliurement, en el seu idioma. Així es fa, posem per cas, quan un mandatari estranger participa en una roda de premsa a La Moncloa. L'esdeveniment només requereix algun grau d'organització quan es fa necessària la traducció simultània.

Per posar un exemple concret, en la cimera internacional que va convocar Nacions Unides per decidir el futur d'Afganistan (novembre/desembre de 2001), el cap de la delegació de l'ONU era el diplomàtic català Francesc Vendrell. Les converses van tenir lloc a Königswinter (Westfàlia), a la ribera del Rin. Vendrell informava a la premsa un parell de cops al dia, i responia en el seu idioma a qualsevol que li preguntés en anglès, castellà, francès o català. Amb els alemanys es disculpava molt educadament.

Que jo hagi comprovat, només hi ha un país on sigui conflictiu preguntar en una llengua diferent (sempre i quan sigui el català i no l'anglès, com diu, encertadament, l'entrenador del Girona) al llarg d'una roda de premsa: Espanya.

Així que Raül Agné té raó. Ara ja només falta que els polítics catalans prenguin exemple del mequinensà i algun dia un d'ells faci el mateix a Madrid. No diuen que hem de fer pedagogia?