Les caigudes de vots dels seus respectius partits a les anteriors eleccions ja haurien estat prou terribles com perquè tant Mariano Rajoy com Pedro Sánchez haguessin plegat la nit del passat 20 de desembre de 2015.

Tanmateix, tots dos es van aferrar a les esperances de supervivència i malgrat no poder formar govern, van repetir candidatura i han arribat fins aquí. Ho han provat durant sis mesos i no se n'han sortit.  Però tant Mariano com Pedro deuen ser més vella política que no pas nova política. I creuen que mentre hi ha vida, hi ha esperança. I que sigui per l'exhauriment dels competidors o per algun fet inesperat, a la fi se salvin.

L'electorat ha optat per valors segurs i tradicionals. Una part dels vots de Ciutadans han tornat al Partit Popular. Podemos no ha pogut culminar el "sorpasso" al PSOE i fins i tot ha anat a la baixa en escons. A Catalunya, En Comú-Podem manté escons i percentatges, però Esquerra li retalla tres punts de distància, i el PP pren un escon a Ciutadans, que es queda només amb quatre diputats.

El balanç a nivell espanyol assenyala una tímida represa del bipartidisme per davant de les alternatives de l'anomenada "nova política". Les grans pors de l'electorat espanyol més tradicional han jugat a favor dels grans partits, a qui se'lse ha encarregat limitar els efectes del Brexit i combatre el separatisme català. Els afers de corrupció que han afectat al PP es consideren un "problema domèstic" menor enfront els grans problemes que ha d'afrontar Espanya.

La pressió sobre Rajoy és indubtable que creixerà. Animada des de Ciutadans, com ja ha fet Rivera en tota la campanya. I des del PSOE, si l'alternativa fos un president independent i tecnocràtic a la italiana. I des del propi PP si s'imposa imitar CDC i Artur Mas i sacrificar el líder a canvi de mantenir el poder. Un poder que ja seria compartit. Governar Espanya no serà fàcil.