Políticament, Extremadura és un invent del café para todos. D'això se'n va adonar Juan Carlos Rodríguez Ibarra i sobre això han anat basant l'acció pública tots els seus successors. La deformitat neix d'haver creat un ens administratiu sobrefinançat -tant pel superàvit fiscal espanyol com pels fons europeus- que, en comptes de considerar-ho com una oportunitat per al desenvolupament, ha acabat creient, al cap dels anys, que els altres els han d'enviar diners perquè la Junta d'Extremadura hi té dret.

Això ha generat un discurs, molt pecualiar, que es mou entre la demagògia chavista i la catalanofòbia estructural. Amb arguments necessàriament demagògics que dibuixen la totalitat de la societat extremenya com a pobre i maltractada i el conjunt dels catalans com a rics i políticament hegemònics. Mentre tant, el quaranta per cent dels ocupats cobren de les diverses administracions en un exercici de clientelisme més peronista que veneçolà.

No ha importat que el president, abans, fos del PSOE i, últimament, del PP; el discurs és el mateix. L'espanyolisme descamisat ha generat un altaveu que porta vint anys insultant els que paguen i que ara se'n fot dels nou cents mil catalans que han perdut la feina i del perill d'enfonsament dels serveis públics a Catalunya. En definitiva, el president extremeny serà molt útil durant la campanya de la consulta.