Un plenari del Parlament. Foto: Parlament“Agradi o no, el PP té la majoria absoluta que li han atorgat els ciutadans espanyols”, o, dit d’una altra manera: i ara, què?, es demanava el president de la Generalitat, Artur Mas, davant els parlamentaris catalans. El govern català comptava sortir airós de les retallades que ha aplicat durant el 2011 per tal de reduir el dèficit públic amb una injecció econòmica per part de l’executiu espanyol mercès a l’anomenat pacte fiscal, un eufemisme inventat per CiU per a no pronunciar concert econòmic.
El PP ja ha deixat molt clar que no pretén encetar el meló del finançament fins el 2013, que és quan tocarà de revisar el model actual, i sembla difícil que s’avinguin a la reclamació de la Generalitat de recaptar i gestionar tots els impostos. Però les finances catalanes no poden aguantar gaire més temps l’asfíxia de l’espoliació fiscal i la pressió de Madrid de rebaixar el dèficit públic molt més que la resta de territoris. I doncs, què ha de fer l’executiu català en aquesta travessia pel desert d’un any i mig, tirant curt, fins que el PP no consideri que ha arribat l’hora de donar aire a la principal economia del seu regne?
El pla B oficial de CiU és una consulta a la ciutadania sobre la necessitat d’un nou pacte fiscal els mesos vinents, i una vegada iniciada la negociació amb el PP. I, més enllà, CiU presentarà al Congrés una proposició de llei per a limitar el dèficit fiscal dels territoris a un màxim del 4% del PIB, seguint el model dels länder alemanys. A més, demanarà la reforma de la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA) per a excloure Catalunya del règim comú i una norma de cessió de tributs.
La motxilla per a la travessia. La Generalitat no podrà complir el llistó de dèficit del 2,6% que s’havia imposat –i, de fet, que ja era un topall molt menys exigent que no el que havia fixat l’estat, de l’1,3%– si no ingressa els 759 milions d’euros de la partida corresponent a la disposició addicional tercera de l’Estatut, en concepte d’inversions en infrastructures. Com tampoc no ha ingressat els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat, que, per llei, l’estat té temps de pagar fins el 2013.
Arran d’aquesta situació, Xavier Vives, professor d’economia del IESE i membre del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica de Catalunya, considera que “el sector públic a Catalunya ha de millorar l’eficiència en tot allò que sigui possible i a cada departament, per tal de mantenir el nucli essencial de les prestacions socials”, i adverteix que, “amb tota probabilitat, també haurà d’ajornar indefinidament inversions previstes fins que les finances no millorin”.
Reportatge complert a El Temps
