Parlant clar, el PER és una desgràcia sobretot per als andalusos. De fet, amb relativament pocs diners -uns 200 milions d'euros anuals- es pot mantenir una gran quantitat de treballadors temporers (o que fan veure que ho són) en un estat permanent de subocupació que es va transmetent de pares a fills des de fa gairebé trenta anys. Això beneficia especialment els grans propietaris rurals -aquella duquessa tan flamenca, posem per cas- que així poden pagar molt poc a uns treballadors que complementen la subsistència amb aquests diners públics.

A més, les famoses vint peonás, que donen dret a sis mesos de subsidi, sovint són fictícies i depenen de la voluntat de l'alcalde o de la Junta d'Andalusia, que les firmen a conveniència. Això explica un curiós mapa electoral andalús en el qual el PP guanya en les ciutats mitjanes i grans i, per contra, el PSOE arrasa en les zones rurals. El sistema, a més, desincentiva la recerca d'ocupació i crea un estat de dependència social que fixa l'Andalusia i l'Extremadura rurals en un estadi crònic de subdesenvolupament.

Però el pitjor de tot no és això, sinó que, pel que sembla, Espanya s'ha pres el PER com un símbol d'identitat nacional vilment atacat pels catalans. Així que pobres andalusos pobres.