Sempre que escolto o llegeixo algú que sosté que Polònia només escombra cap a casa, o sigui que deixa de volta i mitja els partits espanyols, unionistes o no independentistes –digueu-los com vulgueu- i que en canvi es mira sempre amb bons ulls els partidaris de la independència, el referèndum, el procés –digueu-li també com vulgueu- penso que deu ser algú que o bé no mira Polònia i parla d’oïdes o bé té ganes de buscar brega o bé no entén el que veu.

Ahir per exemple, es van quedar a gust amb la baralla entre l’Elsa Artadi i la Marta Rovira a compte d’on havien de col·locar la tele des d’on parlava Carles Puigdemont. O la reunió dels partits que se suposa que algun dia hauran de formar govern, que decideixen que és una idea fabulosa reunir-se escoltant missatges enregistrats en una gravadora. Total, com que sempre repeteixen el mateix com si fossin lloros. I el pressing CUP, convertit ara amb pressing ERC. I, atenció, el més incisiu de tots, la recreació surrealista d’una conversa entre Helena Garcia Melero i Pilar Rahola al plató de Tot es mou de les tardes de TV3. Vèiem una Rahola desbocada en una inquietant ubiqüitat a tots els programes de la casa. A principi les dues es trencaven de riure sense saber què és el que els feia tanta gràcia. Sagnant paròdia.
 
Després, esclar, també es posen les bótes amb Rajoy –a qui directament ja tracten d’ignorant poca pena- amb el PP, amb el rei Felip i amb l’episodi dels guàrdies civils de Múrcia, els caps de setmana pagats i tota aquesta comèdia lamentable. Disparen en tots sentits, cap amunt i cap avall, denuncien l’absurditat política que ens ha tocat viure. Retraten tant la ignomínia com la irresponsabilitat, tan la repressió com l’infantilisme. És el seu estil. No tenen preferències alhora d’explicar-nos amb humor i sarcasme –a vegades brillant a vegades xaró, però això és normal, no sempre un està igual d’inspirat- què és el que està passant al nostre voltant i com s’estan perdent els papers, la dignitat i el bon gust a passes agegantades.

Francament, Polònia pot agradar molt, disgustar-te molt o com em passa a mi, resultar una trobada agradable cada vegada que hi topo i m’hi quedo. El que trobo bastant fora de lloc és sostenir que té preferències i que mima més a uns que a altres. Si una setmana és més benvolent amb uns segur que a la següent els clavarà una bona bastonada. Polònia dispara cap a tot arreu, encara no s’ha entès això?