Opinió

Puigdemont descarta eleccions per manca de «garanties» i preveu declarar la independència

ARA A PORTADA

26 d’octubre de 2017
No sé on he llegit, no fa gaire, que quan el llavors príncep d’Espanya, Juan Carlos, va demanar a un català destacat què li aconsellava de fer, en relació a Catalunya, aquest li digué: “Si mai té un fill, no li posi Felip de nom”. No li va fer gens de cas, clar, tal i com ha anat l’experiència reproductora de la monarquia espanyola, si més no en qüestió de noms. Llavors encara no havia sortir el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines. Ben mirat, encara que hagués sortir, tampoc no se l’hauria llegit... Cas d’haver-ho fet, hi hauria trobat què en pensava el gran filòleg de “l’avorrible nom de persona Felip: especialment recordat a totes les terres i països catalans, en els segles XVIII i XIX, com el més gran enemic de la pàtria. És sabut que (...) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip”. M’ha vingut al cap, tot plegat, arran del discurs nadalenc del nou rei, un discurs en què la sola llengua emprada per a adreçar-se a tots els ciutadans de l’Estat espanyol va ser el castellà, malgrat que hi hagi, en aquests territoris, fins a cinc llengües oficials des del punt de vista de la legalitat espanyola. El nou rei parla  –o llegeix- un català prou correcte, com hem pogut comprovar en diferents ocasions, en viatges a Catalunya. No tinc present, però, si fa el mateix quan va a les Balears o al País Valencià. Si és capaç de parlar català aquí, vol dir que no hi ha cap impediment tècnic, fonètic, lingüístic, que li impedeixi de fer-ho també allà. El problema, doncs, no és filològic sinó polític. El castellà és bo perquè el sentin en un discurs els ciutadans de tot l’Estat, sigui o no aquesta la seva llengua, però el català no, ni el basc, ni el gallec, ni l’occità, per no esmentar l’asturià o l’aragonès que no són oficials. El rei, per tant, ha fet una opció política clara i en comptes d’optar per contribuir a visualitzar la diversitat lingüística com una riquesa i donar-li rang d’estat, ha optat pel de sempre: un estat, una sola llengua. Ha desaprofitat una oportunitat magnífica per a demostrar que, amb ell, les coses anirien de manera diferent i que s’iniciava una etapa nova. Però no. La casta és la casta i no té espai reservat per a més d’una llengua.

Unes setmanes abans, Mariano Rajoy s’havia desplaçat a Barcelona a predicar als seus, en una visita llampec, sense cap contacte ni relació, ni tan sols de caire protocol·lari, amb les autoritats del país. És sobrer de dir, en aquest cas, quin únic idioma va emprar el monolingüe president del govern espanyol. Doncs, exactament el mateix que el va fer servir, a la mateixa ciutat, Pablo Iglesias, en un míting multitudinari que recordava la pel·lícula Bienvenido Mister Marshall. No era a l’acte en qüestió i, en conseqüència, prenc com a referència el fet que cap mitjà d’informació no destaqués que, en algun moment, hagués tingut la cortesia i la sensibilitat d’adreçar-se als assistents en la llengua pròpia del lloc que visitava i on era tan afablement acollit. Aquesta és una pràctica que, habitualment, fan tots els polítics quan van a un altre lloc. Ho fan els de fora de l’stat quan vénen aquí a donar suport en campanyes i ho fan els catalans de tots els partits de tradició democràtica quan, a Galícia o al País Basc, hi pronuncien uns mots de salutació en el seu idioma. Els usos lingüístics per part de personatges públics i en actes públics, més encara si aquests ocupen llocs destacats de responsabilitat o bé tenen l’aspiració d’ocupar-los, no són mai detalls menors. En realitat, són l’expressió de com cadascú valora, positivament o no, el plurilingüisme i veu les diferents llengües com un patrimoni que enriqueix o bé, en realitat, com un obstacle o una nosa que irrita. En aquest terreny, doncs, pel que fa a la llengua catalana, tenen la mateixa actitud la casa reial espanyola, la dreta espanyola de sempre i l’esquerra espanyola regeneradora, alternativa i antisistema. Per a dir-ho en expressió per a ells familiar i fàcilment comprensible, “tanto monta, monta tanto”. La casta és la casta i sempre es comporta exactament igual a tot arreu.