Amb Carme Chacón (Esplugues de Llobregat, 1971), el PSC va aconseguir els emblemàtics 25 diputats al Congrés a les eleccions del 9 de març del 2008. Un resultat històric d'1,6 milions de vots que el socialisme català no ha tornat a acaronar mai més. Un mes després, vivia el moment més àlgid de la seva carrera política quan, embarassada, passava revista a les tropes com la primera dona que encapçalava el ministeri de Defensa. Va ser a partir d'aleshores quan Chacón es va convertir en la nineta dels ulls de la direcció del PSC, que veia en ella una figura clau per garantir la influència del socialisme català dins del PSOE.

El seu ascens va ser, des del principi, meteòric. L'any 1999 assumia el càrrec de regidora a Esplugues per primera vegada. Un any després, ocupava una cadira de pes a la direcció de José Montilla i s'asseia per primera vegada a l'escó del Congrés. I l'any 2007 ja rebia a les seves mans la cartera de ministra. Els capitans del PSC van greixar la maquinària perquè "la Chaconeta", com l'anomenava Manuela de Madre, esdevingués la clau del socialisme català a Ferraz. Tenia les aptituds, l'actitud, i el perfil ideal: era jove i ben formada, una catalana del Baix Llobregat que sempre havia reivindicat amb orgull les seves arrels andaluses, que no generava anticossos entre el socialisme més jacobí i que va saber trobar aviat aliats entre els barons del PSOE. 

L'horitzó de ser la primera dona presidenta d'Espanya

L'aparell del PSC tenia entre cella i cella l'horitzó que Chacón pogués arribar a ser la primera dona presidenta d'Espanya. Va saber triar cavall guanyador i situar-se al costat de José Luis Rodríguez Zapatero. La dirigent catalana va ser, de fet, una dels màxims exponents de l'expresident. Va veure la primera escletxa per fer el gran salt a les eleccions de l'any 2011 quan, desgastada la figura de Zapatero, el PSOE havia d'escollir un relleu. Va ser aleshores quan Alfredo Pérez Rubalcaba, flanquejat per històrics barons del partit, va frenar les seves aspiracions per primera vegada. Va tornar a repetir, doncs, com a cap de cartell del PSC. Però aquesta vegada va obtenir 14 diputats en un context en què els socialistes catalans feia pocs mesos que havien perdut el Govern de la Generalitat.

Chacón no es va donar per vençuda i el PSC, tampoc. Van posar tota la carn a la graella al congrés de Sevilla, que es va celebrar mesos després, amb la intenció que la dirigent catalana es fes amb la secretaria general del PSOE. En aquella cursa va comptar amb el suport de l'ara presidenta d'Andalusia. Però les seves aspiracions es van fer a miques quan va tenir el resultat sobre la taula: va perdre contra Rubalcaba per tan sols 22 vots. L'any 2014, quan Rubalcaba va plegar, va desestimar tornar-ho a intentar.
 
La negació del dret a decidir i els ponts trencats amb la direcció del PSC

En aquell moment, però, Chacón ja havia deixat de ser la nineta dels ulls d'un PSC que havia anat encaixant derrotes electorals històriques i que estava completament dividit pel procés sobiranista. Sota la batuta de Pere Navarro, els socialistes catalans van trencar fins a dues vegades la disciplina de vot al Congrés en defensa del dret a decidir. Chacón, però, que no volia abandonar la seva aspiració d'assaltar la Moncloa, es va negar sempre a avalar la consulta “legal i acordada” que en aquell moment defensava la seva direcció. Es van dinamitar els ponts. Navarro va considerar aleshores, mesos abans d'abandonar la defensa del dret a decidir, que l'exministra no podia tornar a repetir com a cap de llista del PSC al Congrés. Ella va acabar deixant l'escó i va marxar a impartir classes a una universitat de Miami.

Però ja amb Miquel Iceta com a primer secretari es van intentar refer els ponts i va repetir per tercer cop com a candidata del PSC a les eleccions espanyoles del 20 de desembre del 2015. La confecció de les llistes va ser convulsa i va crispar bona part del partit: va defensar a ultrança que els seus dos grans dirigents de confiança, Germán Rodríguez i José Zaragoza, ocupessin el segons i el quart lloc i l'ex-primer secretari Pere Navarro es va acabar quedant fora. El resultat electoral va ser dur pel partit: 8 diputats. Lluny d'aquell lideratge que la va catapultar i amb un PSC concentrat en intentar aturar la pèrdua de musculatura, Chacón va decidir no tornar-se a presentar a les eleccions del 26-J de l'any passat. Va deixar la política sense haver aconseguit el seu objectiu i amb els socialistes catalans oblidant per complet aquell somni que només amb Chacón podrien haver complert.