Macià, Companys, Jaume Ayguadé (alcalde ERC Barcelona 1931) i altres dirigents republicans.

El 22-M dilucidarà si el PSC pot blindar o no l'hegemonia a l'Ajuntament de Barcelona que el 1979 va començar a forjar Narcís Serra. Però el cap i casal no ha estat pas sempre territori socialista. Al contrari, abans de la Guerra Civil, tant la Unió Socialista de Catalunya, embrió del PSC, com la federació catalana del PSOE, tenien una presència testimonial als consistoris catalans. I si aconseguien representació era mercès a les coalicions electorals en què s'integraven. Durant la Segona República, ERC fou el pal de paller de les esquerres als municipis.

El 12 d'abril de 1931, després de vuit anys sense eleccions per la dictadura de Primo de Rivera, els  ajuntaments catalans anaven a les urnes. Aquells comicis, però, no eren rellevants per establir la composició dels governs locals, sinó perquè s'havien convertit en un plebiscit a una monarquia ja sense crèdit. El partit novell, ERC, fundat tot just feia un mes, es va imposar amb major o menor contundència a pràcticament tots els municipis sota el paraigua de la coalició electoral Esquerra Catalana. Aquesta coalició, totalment dominada per ERC, també integrava la Unió Socialista de Catalunya (USC) de Rafael Campalans i d'altres formacions minoritàries. A Barcelona ciutat, la coalició va obtenir el 31% dels vots, un 10% més que l'oferta monàrquica conservadora de la Lliga Catalana -abans Lliga Regionalista- i la Conjunció republicana-socialista, que incloïa els lerrouxistes del Partit Republicà Radical, els federals radicals i la federació catalana del PSOE.

L'apèndix prescindible

Els comicis es van regir per un sistema majoritari amb llistes obertes. És a dir, que els partits no confeccionaven les llistes en funció de quotes o altres criteris estratègics, sinó que cada aspirant seria jutjat individualment per l'elector. La coalició encapçalada per ERC va guanyar amb claredat, i dels 25 regidors obtinguts per llistes obertes, només 3 foren socialistes. Jaume Ayguadé fou escollit alcalde.

L'oferta socialista no havia quallat a Catalunya, ni amb la Unió Socialista de Catalunya fundada el 1923 ni amb la federació catalana del PSOE creada el 1880. “Aleshores, el socialisme a Espanya i a arreu significava la complementarietat d'un partit amb representació a les institucions polítiques i un sindical important controlat. Però a Catalunya els socialistes es van trobar que ERC era el partit que  tenia més vots obrers, i per tant li prenia base electoral, i per altra banda, la central sindical hegemònica era anarcosindicalista, la CNT. Mentre no superés aquest doble repte, el socialisme no podria prosperar a Catalunya”, argumenta l'historiador Albert Balcells.

Davant aquesta incapacitat de fer forat a la societat catalana, els socialistes catalans van optar per establir una aliança electoral amb ERC, que els portaria a obtenir una notorietat impossible en solitari. La USC va tenir presència en el 80% dels ajuntaments catalans, quatre diputats a les Corts Constituents i cinc al Parlament de Catalunya, a més de dos consellers en el primer govern republicà català. Els socialistes vivien d'ERC. I ERC no necessitava pas els vots de la USC, però la unió s'havia d'emmarcar en un context en què la prioritat era l'adveniment i consolidació de la Segona República.

El cinturó roig és groc

L'hegemonia d'Esquerra Republicana s'estengué més enllà de la capital del país. En les principals ciutats catalanes, la formació liderada per Macià i Companys va aconseguir les alcaldies de ciutats que avui formen l'anomenat cinturó roig pel domini del PSC: l'Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Terrassa, Lleida, Tarragona, Reus i Vilanova i la Geltrú. També es va imposar en d'altres ciutats on els socialistes hi han tingut un domini intermitent després del 1979, com Figueres, Valls i Vilafranca del Penedès. La Lliga Catalana, que incloïa la formació Comunió Tradicionalista, va vèncer a Sant Boi de Llobregat, Badalona Girona, Olot i Vic.

La USC vol fusionar-se amb el PSOE

Els socialistes catalans de Campalans podien estar més que satisfets de la seva notorietat. Però el 1933, el mateix Campalans va intentar una aproximació al PSOE. L'operació va fracassar en bona mesura per culpa d'una part dels propis socialistes de Catalunya, però també pel veto explícit de la direcció del PSOE a Madrid, encapçalada per Largo Caballero. La reflexió del líder de la USC després del desencant podria aplicar-se vuitanta anys després. A parer de Campalans, el socialisme no havia arrelat a Catalunya pel seu espanyolisme i la manca d'adhesió al fet nacional català. Els socialistes espanyols havien d'entendre que el socialisme no seria important a Catalunya mentre no fos autonomista i alhora orgànicament autònom respecte al PSOE.

Malgrat els flirteigs amb el PSOE, la Unió Socialista de Catalunya va tornar a presentar-se a costat d'ERC, “perquè la seva idea era que només unes esquerres coaligades podien competir amb la dreta catalanista i amb la dreta en general, sobretot en un moment d'ascens feixista a Europa i de recuperació d'influència per part de les dretes espanyoles”, remarca Balcells. La coalició va arrasar amb el 50,4% dels vots enfront el 41,3% de la Lliga. En aquesta ocasió, la federació catalana del PSOE no es va presentar. L'aliança de la USC i ERC es va trencar el 1936, quan va liderar la fundació del PSUC.

Però a les eleccions presidencials del 1936, els socialistes de la USC i de la federació catalana del PSOE coincidiran també amb ERC al Front Popular, obtenint el 75,7% dels sufragis.  I no era pas la primera vegada que es trobaven, Francesc Macià havia fitxat Josep Jové i Surroca com a conseller de Sanitat en el primer govern de la Generalitat republicana.

Constitució d'ERC el març de 1931. Foto: ERC