Cartell de l'Assemblea de Catalunya. Foto: Centre Documentació UABUna església que malgrat l'època no es trobava sota pal·li va ser l'escenari on va nèixer tota una nova religió política. Un set de novembre d'ara fa 40 anys, mossèn Josep Maria Juncà va permetre que un temple catòlic barceloní dedicat a Sant Agustí, el pessebre clandestí d'una nova religió catòlica. Va ser en una de les poques esglésies que, malgrat l'època, no es trobava sota pal·li on va néixer la més que consagrada Assemblea de Catalunya.
El moviment unitari de gairebé tota l'oposició antifranquista; el més ampli, transversal i amalgamat des del 1939. Una plataforma que va posar les primeres pedres a la consagrada transició a Catalunya i que malgrat el pas del temps encara manté una àura de mística, èpica i de batec històric principal, molts dels seus impulsors li retreuen un cert final amb regust de "rendició", acusant d'abandonar la feina i l'esperit de l'Assemblea els dirigents dels partits integrats ja en les noves estructures de poder que oferien la legalització dels partits i la celebració d'eleccions.
A l'Assemblea de Catalunya, hi van fer cap partits polítics, sindicats, organitzacions civils i professionals, religiosos, independents i una incipient intel·lectualitat, com ara Josep Benet o Pere Portabella, Jordi Carbonell i, fins i tot, un exfalangista, Agustí de Semir. Tot i aquest ventall de participants i activistes, cal tenir present que la primera llavor de l'Assemblea de Catalunya fou per iniciativa de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i amb l'impuls bàsic de comunistes (PSUC), socialistes (MSC) i nacionalistes radicals (FNC, PSAN), amb menys presència de seguidors de Jordi Pujol i demòcrata-cristians (UDC).
Tots van aprofitar el canvi d'aires que s'albirava per aportar el seu bagatge i les seves forces per desenvolupar els quatre pilars bàsics de la plataforma -per cert, escrits al restaurant La Punyalada, de Barcelona-: l'amnistia general de tots els presos; l'exercici de les llibertats democràtiques fonamentals; el restabliment de les institucions de 1932 com a via per arribar al ple exercici del dret d'autodeterminació i la coordinació de tots els pobles peninsular en l'acció contra la dictadura. De fet, la divisa més coneguda fou "Llibertat, l'amnistia i Estatut d'Autonomia", així com l'objectiu finalista de l'exercici al dret de l'autodeterminació.
El seu full de ruta a través d'assemblees locals es va caracteritzar per una feia ingent i per tota una munió d'actes marcats per històriques concentracions pacífiques com les de Ripoll, el 1972, o com les celebrades un any més tard a Sant Cugat del Vallès i Vic. A més, en el balanç de l'Assemblea de Catalunya cal apuntar com a èxit l'emblemàtica manifestació de l'11 de Setembre de 1976 a Sant Boi i la campanya "Volem l'Estatut", el 1977, així com l'acompanyament al sorgiment de l'Entesa dels Catalans. La línia rupturista de l'Assemblea va obrir la porta a la marxa dels sectors més moderats i, finalment, el 1977 cedí la seva representativitat a l'Assemblea de Parlamentaris i va fer oficial la seva dissolució.
La unitat del moviment, la intencionalitat d'una plataforma, ara s'intenta recuperar a través de l'Assemblea de Catalunya 2.0 per la Independència que, nascuda el passat 30 d'abril, busca vertebrar una plataforma inspirada a la que ara fa 40 anys va néixer amb l'objectiu de dibuixar el camí cap a la independència. El tòpic de la unitat com a secret de l'èxit encara ara es manté a la política catalana com una patum intocable i sobretot sagrada. Serà per què va néixer en una església?
