Diu una dita ancestral i universal que quan escups al cel, el mateix sac de mocs et pot retornar a la cara. Aquesta setmana, diversos prohoms de l'unionisme (el polític i el piulador) s’encenien perquè l'Adidas Store de Barcelona havia diferenciat entre l'idioma español i el latino. Els mateixos ciutadans super-multi-no-nacionalistes que, sense cap mena d'escrúpol, defensen que català, valencià, balear i LAPAO són llengües diferents. Els mateixos que creuen que Garitano, entrenador de l’Eibar, és un mal educat impertinent per parlar la seva pròpia llengua en un Estat on aquesta llengua és oficial. Viure per riure.
 
La cosa curiosa del cas és quan algú, escudat en la Madre Patria i en la força de l’Imperio (que es veu que sí, que sempre contraataca), és capaç d’esquarterar sistemàticament un dels seus patrimonis més valuosos: la diversitat idiomàtica. Es deuen preguntar per què cal tenir quatre llengües si en pots tenir només una, ser el melic del món i viure en una autosuficiència còsmica. Així funciona l’Estat que tenim, un lloc on molta gent no creu que gaudir de més d'una llengua oficial sigui una riquesa, on aquest gran tresor és només entès –coi de nacionalistes perifèrics!– per aquells que no encaixem en el menyspreu sistemàtic i el retret continu pel fet de ser diferents.
 
Els recents casos de Garitano i de l'Adidas Store són d’una incoherència totalment maquiavèl·lica i malaltissa, on sobreviu la certesa de la superioritat moral d'un Estat que s’ha acostumat a sotmetre a base de la força, però mai per la via de l’entesa, del diàleg o del convenciment. Són el verí contradictori de l'immobilisme més ranci, desacomplexat i ignorant, un verí fet de la pròpia bilis i que batega gràcies a una dèria colonitzadora, integrista i ultrapatriòtica que perdura pels segles dels segles.
 
Per això som on som i cal reivindicar el dret a parlar i a no callar. Que per això tenim l'oportunitat de fer del 27-S una via poderosa –i més necessària que mai– per demostrar a aquest Estat que ningú pot silenciar la raó que tenim.