Als immigrants se'ls demanen drets i deures. Hi ha un debat sobre els deures, però se'ls nega el principal dret, el de votar. El sufragi universal consisteix a donar el dret de vot a tota la població adulta d'un estat, independentment de la seva ètnia, sexe, creences o classe social. En principi, qualsevol democràcia consolidada hauria de garantir aquest dret per a tots els ciutadans, però no passa. Segons els càlculs dels últims comicis, hi ha al voltant d'1,2 milions de persones residents i empadronades a Catalunya que no poden participar del sistema democràtic en les eleccions estatals o al Parlament, mentre que tenen limitacions per fer-ho en les eleccions municipals o europees.
I no, per molt que sigui el primer que vingui al cap, no es tracta dels immigrants en situació irregular, els que no tenen papers. Parlem de persones estrangeres que estan empadronades i resideixen a Catalunya, però que no poden exercir el dret a vot en les eleccions de més rellevància perquè no tenen DNI espanyol. Fins i tot, hi ha casos de persones nascudes a Catalunya, però que són reconegudes com a estrangeres perquè els seus pares en són. "És una restricció dels drets polítics que va contra el mateix significat de la democràcia", apunta Jordi Mir, doctor i professor en humanitats a la Universitat Pompeu Fabra i també docent de ciències polítiques i sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Però no només es tracta de limitar el dret de vot. Dirk Gebhardt, membre del Grup de Recerca Interdisciplinari sobre Immigració de la UPF, recorda que amb aquest sistema els residents estrangers tenen el deure de complir la llei i de pagar impostos, però no tenen el dret de decidir què es fa amb aquests diners. En determinats barris on viuen molts immigrants, pot donar-se el cas que fins i tot la majoria de la població no té dret a vot. "És una contradicció i una anomalia greu en una democràcia, però que es tolera", lamenta Gebhardt. En molts casos, fins i tot la voluntat d'adquirir la nacionalitat és un maldecap, ja que només es permet a partir dels deu anys de residència -a excepció de ciutadans de Llatinoamèrica, les Filipines o Guinea Equatorial-, sent una de les lleis més estrictes d'Europa.
Acords de reciprocitat: una arma de doble fil
Però, on poden votar i on no les persones estrangeres? Doncs en les eleccions espanyoles i catalanes ho tenen plenament restringit. Per tant, poden votar només en les eleccions municipals i europees. Però també amb diferències segons el país d'origen. Els ciutadans de la Unió Europea poden votar a les eleccions del seu poble o ciutat sempre que estiguin empadronats i també inscrits en el cens electoral d’estrangers residents a l’Estat (CERE). Si són extracomunitaris, depenen de l'existència d'acords de reciprocitat. Bolívia, Cap Verd, Colòmbia, Corea del Sud, Equador, Islàndia, Noruega, Nova Zelanda, Paraguai, Perú, Regne Unit, Trinidad i Tobago i Xile són els països amb aquests acords, però en tots els casos es demana cinc anys de residència, excepte per als britànics i noruecs, que amb tres n'hi ha prou.
Així doncs, les restriccions al vot no només tenen en compte la nacionalitat estrangera, sinó que també canvien segons el país d'origen. "No té cap sentit que els drets canviïn segons la nacionalitat", apunta Mir, que creu que aquests acords de reciprocitat tenen "aspectes positius", però lamenta que només s'apliquin en un intercanvi de drets polítics. "L'acord consisteix a dir: jo garanteixo els drets dels teus ciutadans si tu garanteixes els meus. Però en la realitat estem excloent molta gent", opinen tant Mir com Gebhardt. A qui es refereixen? Doncs a dos dels col·lectius estrangers més grans de Catalunya, com són el Marroc (234.000) i la Xina (61.000). Com que aquests països no són democràcies consolidades, els ciutadans d'aquestes nacionalitats no poden votar a l'Estat. "I això no és just", coincideixen els dos experts, que recorden que moltes d'aquestes persones van fugir de sistemes que no els permetien viure dignament.
El Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN) presentava fa menys d'un any un informe que apostava per eliminar el criteri de reciprocitat i substituir-lo per un requisit de residència. Però per això caldria una reforma de la Constitució i des de l'entitat admetien que és "complex". Com a alternativa, demanaven ampliar el nombre de països amb els quals es tenen firmats convenis de reciprocitat. De la mateixa manera, demanaven eliminar la inscripció prèvia per poder votar a les municipals, un pas més que exerceix de barrera per poder participar en el procés electoral. Gebhardt se suma a aquesta petició, ja que és un tràmit que cal fer mig any abans dels comicis, quan encara ningú pràcticament en parla.
Un debat que interessa poc als partits... i a Europa
En un món on el flux de persones està a l'ordre del dia, sembla que el dret a vot de les persones estrangeres preocupa més aviat poc als partits. "És un problema molt més greu del que es transmet al debat públic, ja que és un pas necessari com a societat, però que no sembla que sigui prioritari", apunta Mir, en la línia de les demandes d'entitats com la Taula del Tercer Sector, SOS Racisme o el CIEMEN. La realitat és que el vot es permet en eleccions "menys importants", com són les europees i les municipals, però està restringit allà on es prenen les decisions més importants per a la ciutadania. "No hi ha cap argument de pes per diferenciar el dret a vot segons el tipus de comicis", insisteix Mir.
Però la problemàtica, per motius obvis de moviments poblacions, tampoc es trasllada a tot Europa. Hi ha certa unitat en el fet que els ciutadans estrangers no pugui participar en eleccions nacionals. Al Vell Continent, només Anglaterra i Portugal ho permeten per a determinats grups de residents estrangers amb els quals tenen vincles especials, per exemple els brasilers en territori portuguès. Més enllà de les fronteres europees, també ho permeten Nova Zelanda, Uruguai i Xile, subjecte a un període de residència demostrable.
Països on tothom pot votar a les eleccions locals
Diferent és el cas de les eleccions locals. Els estats bàltics, els estats escandinaus, alguns països d'Europa central i oriental, i Bèlgica i els Països Baixos atorguen la participació plena en les eleccions locals a tots els ciutadans estrangers després d'un cert temps de residència que majoritàriament es troba entre els tres i cinc anys. Molt més restrictius són França, Itàlia i Alemanya, països amb molta immigració, que no concedeixen el dret a vot a persones estrangeres si són fora de la Unió Europea. Espanya es troba en el terme mitjà gràcies als acords de reciprocitat, però tant Mir com Gebhardt creuen que caldria evolucionar cap al primer grup de països, basant-se en el criteri de la residència.