A mitjans dels anys vuitanta, un dels primers personatges que vaig entrevistar va ser Juan Antonio Samaranch. Ell era una personalitat de primera línia en edat -que no voluntat- de jubilació i jo un principiant de dinou o vint anys que li demanava uns minuts en acabar un sopar social. Va ser amable i va respondre amb vaguetats els tòpics que jo li preguntava. En acabar, quan fotògraf i jo ja ens allunyàvem, ens va cridar. Tenia un clauer a cada mà.

-"És bo; banyat en or, eh"

Encara el conservo. Un clauer era l'objecte que li corresponia a un periodista comarcal, el més baix de la cadena de regals, suborns i martingales en què Samaranch va basar el seu ascens imparable en les organitzacions més opaques del món. Des dels despatxos de Falange fins al palau del Comitè Olímpic Internacional, a Lausana, Samaranch va deixar un rastre permanent de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme.

En definitiva, Samaranch va ser, probablement, el producte més elaborat de la immoralitat franquista. El final de la seva vida va ser un deliri grandiloqüent, passolinià: "Quan els diners del COI es van multiplicar, Samaranch va insistir a ser tractat com "Sa Excel·lència", i va exigir viure sempre en un entorn de luxe. Es diu que les reunions amb ell semblaven audiències reials", descrivia The Wall Street Journal.

Aquest era el personatge. Immoral, mesquí i egòlatra, però banyat en or, com els seus clauers. Així que si algú li vol posar un carrer és que alguna cosa va cobrar. Seguríssim.