Qui va cobrar de Samaranch?

Política

ARA A PORTADA

Societat Grans súpers a dins de mercats municipals: així s'estén (i es paga) el model a Barcelona David Cobo | Ànnia Monreal
Societat Els supermercats grans també creixen a Barcelona: se n'han obert 141 en 10 anys Ànnia Monreal | David Cobo
Política «Hem de recuperar una etiqueta com la del catalanisme» Pep Martí i Vallverdú
Societat «Les elits encara pensen que la recerca és finançament, quan és talent i regulació» Pep Martí i Vallverdú
Economia «El que volem veure és el pla d'infraestructures que prepara el Govern» Pep Martí i Vallverdú

Redacció

Publicat el 01 de setembre de 2013 a les 21:59

A mitjans dels anys vuitanta, un dels primers personatges que vaig entrevistar va ser Juan Antonio Samaranch. Ell era una personalitat de primera línia en edat -que no voluntat- de jubilació i jo un principiant de dinou o vint anys que li demanava uns minuts en acabar un sopar social. Va ser amable i va respondre amb vaguetats els tòpics que jo li preguntava. En acabar, quan fotògraf i jo ja ens allunyàvem, ens va cridar. Tenia un clauer a cada mà.

-"És bo; banyat en or, eh"

Encara el conservo. Un clauer era l'objecte que li corresponia a un periodista comarcal, el més baix de la cadena de regals, suborns i martingales en què Samaranch va basar el seu ascens imparable en les organitzacions més opaques del món. Des dels despatxos de Falange fins al palau del Comitè Olímpic Internacional, a Lausana, Samaranch va deixar un rastre permanent de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme.

En definitiva, Samaranch va ser, probablement, el producte més elaborat de la immoralitat franquista. El final de la seva vida va ser un deliri grandiloqüent, passolinià: "Quan els diners del COI es van multiplicar, Samaranch va insistir a ser tractat com "Sa Excel·lència", i va exigir viure sempre en un entorn de luxe. Es diu que les reunions amb ell semblaven audiències reials", descrivia The Wall Street Journal.

Aquest era el personatge. Immoral, mesquí i egòlatra, però banyat en or, com els seus clauers. Així que si algú li vol posar un carrer és que alguna cosa va cobrar. Seguríssim.

Escull Nació com la teva font preferida de Google