A mitjans dels anys vuitanta, un dels primers personatges que vaig entrevistar va ser Juan Antonio Samaranch. Ell era una personalitat de primera línia en edat -que no voluntat- de jubilació i jo un principiant de dinou o vint anys que li demanava uns minuts en acabar un sopar social. Va ser amable i va respondre amb vaguetats els tòpics que jo li preguntava. En acabar, quan fotògraf i jo ja ens allunyàvem, ens va cridar. Tenia un clauer a cada mà.
-"És bo; banyat en or, eh"
Encara el conservo. Un clauer era l'objecte que li corresponia a un periodista comarcal, el més baix de la cadena de regals, suborns i martingales en què Samaranch va basar el seu ascens imparable en les organitzacions més opaques del món. Des dels despatxos de Falange fins al palau del Comitè Olímpic Internacional, a Lausana, Samaranch va deixar un rastre permanent de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme.
En definitiva, Samaranch va ser, probablement, el producte més elaborat de la immoralitat franquista. El final de la seva vida va ser un deliri grandiloqüent, passolinià: "Quan els diners del COI es van multiplicar, Samaranch va insistir a ser tractat com "Sa Excel·lència", i va exigir viure sempre en un entorn de luxe. Es diu que les reunions amb ell semblaven audiències reials", descrivia The Wall Street Journal.
Aquest era el personatge. Immoral, mesquí i egòlatra, però banyat en or, com els seus clauers. Així que si algú li vol posar un carrer és que alguna cosa va cobrar. Seguríssim.
ARA A PORTADA
Publicat el 01 de setembre de 2013 a les 21:59
Et pot interessar
-
Política
Marlaska acusa el PP de fer un «ús partidista» dels incendis per tapar els seus errors
-
Política
On són els catalans de Feijóo?
-
Política
I ara, els menors migrants: més llenya al foc PSOE-PP
-
Política
La CUP colla el Govern perquè actuï davant la gelateria de Gràcia que discrimina el català
-
Política
L'Argentina i nosaltres
-
Política
Colau embarcarà diumenge a la Flotilla que salparà de Barcelona cap a Gaza