Los dueños del Estado (Península) és un llibre imprescindible per conèixer de veritat l’Estat espanyol. Darrere dels ministres i els càrrecs polítics, hi ha tot una nomenclatura d’alts funcionaris que roman inalterable mentre se succeeixen els governs de tots els colors. Rafael Méndez (Múrcia, 1975), amb anys de treball periodístic a El País i El Confidencial, col·laborador d’eldiario.es i ara redactor de Salvados (la Sexta), ha aprofundit en els grans mandarins del minotaure: els advocats de l’Estat, els lletrats de les Corts o els membres del Consell d’Estat. El llibre, escrit amb un bon ritmet periodístic, explica amb tot luxe de detalls les interioritats d’uns cossos funcionarials que continuen tenint la paella pel mànec. 

Comença el llibre amb un cas curiós. Durant el judici a Cristiano Ronaldo per delicte fiscal, el 2017, la presència d’un personatge a la sala li resulta intrigant. 
Algú em va avisar que hi havia algú allí. Era José Luis del Valle Pérez, Chitín pels amics. Secretari del consell de la constructora ACS i mà dreta de Florentino Pérez. Com podia ser? És un advocat de l’Estat en excedència que va entrar a la vista. Hi havia centenars de periodistes a fora, amb una enorme expectació. Ningú podia entrar, però ell ho va fer. És un exemple perfecte de com es mou aquesta gent, a prop d’on està el poder però en segon pla. 

Què n'hauríem de saber de Chitín?
Quan ACS va fer l’assalt a Iberdrola, Chitín del Valle és qui demana la paraula en la sessió de la junta per demanar un lloc en el consell de l’elèctrica. Curiosament, li contesta Rafael Martínez Simancas, secretari del consell d’Iberdrola, que és també advocat de l’Estat en excedència, i es produeix una discussió legal. Sovint ens centrem en les figures dels primers espases com Sánchez Galán, president d’Iberdrola, o de Florentino Pérez, i ens oblidem d’aquests assessors i mandarins. 

Hi ha personatges que són un capítol del llibre. Un altre és Enrique Arnaldo.
És un cas molt interessant. Ara és membre del Tribunal Constitucional i quan va ser elegir es va generar molta polèmica perquè va sortir a la llum que era a la vegada lletrat de les Corts, catedràtic de la Universitat Joan Carles, professor d’un centre adscrit a la Complutense, president del Tribunal Administratiu de l’Esport i tenia un despatx d’advocats. El tenia amb un altre lletrat, Francisco Martínez, actualment processat en el cas Kitchen. És un advocat de les Corts en actiu, amb la compatibilitat concedida. És una cosa que no es diu mai. Entenc que no deu anar molt pel Congrés, però té un sou públic. I una cosa que crida molt l’atenció és que tot això és legal.

Explica que hi ha advocats de l’Estat en excedència o no que intervenen en arbitratges contra l’Estat. 
Contra el Regne d’Espanya. No ja contra una determinada administració o empresa pública, sinó contra el Regne d’Espanya. A vegades defensant fons sobirans estrangers o empreses d’altres països. Amb els polítics s’ha fet una regulació de les seves incompatibilitats, probablement laxa i mal feta, però hi ha cert control. En canvi, un alt funcionari que treballa braç a braç amb un càrrec polític se’n pot anar a la privada i ni es controla ni res, i és legal. És que hi ha casos de persones que estan treballant a la vegada per a la pública i la privada. 

Vaig treure a El País el cas d’una advocada de l’Estat en actiu que havia estat nomenada secretària del consell de Mapfre. Quan ho vaig publicar, van decidir que agafés l’excedència. Amb un company d’El Confidencial demanàvem el llistat d’advocats de l’Estat que tenien règim de compatibilitats amb la privada i, de cop, van deixar de donar-nos-la. 

En això dels arbitratges contra l’Estat, hi ha un nom destacat: Antonio Vázquez-Guillén.
Antonio Vázquez-Guillén és un advocat de l’Estat que es va jugar el coure defensant l’Estat en el Prestige contra l’asseguradora i l’armador, i en un moment donat se’n va anar en excedència a la privada. És un tipus molt simpàtic, un bon relacions públiques i un bon advocat. I va començar a portar arbitratges contra Espanya per les retallades a les renovables.

Quan va esclatar la crisi econòmica del 2008, primer Rodríguez Zapatero i després Mariano Rajoy van aprovar retallades també a les renovables. I els fons internacionals que havien invertit en renovables van recórrer a arbitratges internacionals. Vázquez-Guillén va caçar una part bona del pastís. Com a soci del fons Apollo, que ha entrat a controlar l’Atlético de Madrid, ara és conseller del club. 

Ha portat arbitratges contra Espanya, però tot el que fa és legal. El vaig anar a veure quan treballava a El País i l’únic que vam aconseguir és que tragués del web del seu despatx que era advocat de l’Estat. Jo ho vaig publicar. No es pot dir que sigui corrupció perquè és legal, però els diaris no publiquem tan sols escàndols, també coses legals que tenen interès públic. Quan em deien: però si això és legal, jo responia que sí, però que també era notícia. 

Potser la notícia és que sigui legal.
Exacte. I que a ningú li ha importat que es mantinguin aquestes situacions.     

En el tema de les renovables, explica el paper de Joan Carles I en defensa d’una termosolar d’Abu Dabi.
Va mediar en favor de fons del Golf Pèrsic que havien invertit en el sector termosolar. Va intervenir davant el ministeri d’Indústria. En canvi, sembla que l’eòlica i la fotovoltaica li importaven menys. De fet, Corina va estar en una trobada de renovables al Golf, mediant per ells. 

Crec que aquest tema que no li van deixar publicar com a notícia a El País.
Costava molt publicar sobre Joan Carles I i sobre la monarquia en general. Jo me’n vaig anar fa més de deu anys i no sé com seran ara les coses. Espero que la premsa hagi après la lliçó sobre la poca ajuda que suposa per la monarquia no publicar sobre la institució. Amb perspectiva, hi havia molts indicis sobre l’actitud del rei emèrit. Se sabia que feia de mediador pels països del Golf, però aquest tipus de notícia mai no interessava. 

Va acabar abandonant el diari de Prisa. Explica que la seva mare li va dir que era com quan va deixar d’anar a les classes de judo per una cosa que li havia fet el professor. 
La veritat és que sí. Jo vaig sortir d’El País per publicar amb un company una història sobre Soraya Sáenz de Santamaría i una advocada de l’Estat que es deia Marta Silva de Lapuerta, que després estaria de secretària general a la junta del Reial Madrid. Això va derivar en un conflicte amb el director d’aleshores, Antonio Caño. Hi ha un documental sobre Schuster que explica que es va emprenyar amb la selecció alemanya per una cosa molt menor. Feien una festa a la qual ell no va poder anar perquè havia d’anar a entrenar amb el Barça. Es va assabentar que havien parlat malament d’ell per no haver-hi anat i va decidir no tornar. Doncs a mi em va entrar aquesta caloreta i vaig decidir que no podia continuar amb un director que em considerava un mal professional. I me’n vaig anar a El Confidencial, on vaig estar cinc anys i vaig escriure en llibertat. 

Trobo que es treu bastanta importància.
Llegeixo molts llibres de periodistes i em sobten perquè no és la realitat que he viscut. Tots són uns gegants i han resistit moltes pressions. En general, trobo que no hi ha gaires heroïcitats. Dels pocs que m’han agradat per com explicava la veritat ha estat Jesús Pardo, de Diario16. Acabo de llegir el llibre d’un tenista irlandès que va ser el 130 del món i explica com era la vida de veritat en el circuit. A mi m’interessa més això que si el número 1 m’explica una història que és falsa.

En el llibre, vostè introdueix molts matisos i dona a vegades una visió dels personatges que no és blanc o negre. Assegura, per exemple, que el sistema d’oposicions espanyol té algun element positiu, com el fet que frena el clientelisme.
És clar! Un ministre no pot arribar i col·locar un grup de gent. Veiem ara com José Luis Ábalos, per col·locar Jéssica, ha de seguir un procés que no és tan fàcil. Són jutjats i està molt bé. Que hi hagi alts funcionaris que, si arriba un govern de PP i Vox i vol prioritzar les ajudes als espanyols, els digui que això no es pot fer és positiu. Però sí que el vincle amb el servei públic comporta exemplaritat, i si es treballa per la privada s'ha de saber. M’agrada la sèrie The Wire perquè els dolents tenen el seu moment de grandesa i els bons tenen febleses. L’alt funcionariat està ple de cognoms compostos, però tampoc és fàcil que endollin a un baliga-balaga.   

Parla també de la desigualtat de forces entre els advocats de l’Estat en actiu versus els companys que es troben en excedència defensant interessos privats. 
Clar. Uns tenen dietes enormes i altres van a hotels més senzills. Això sí, uns tenen l’orgull de sentir que defensen l’interès públic i molts s’ho creuen. De fet, molts d’ells m’han ajudat. Cal tenir en compte que entre els qui estan en servei especial i en excedència hi ha prop d’un 40% del total d’advocats de l’Estat! Imaginem la plantilla d’una empresa amb el 40% fora i que pot tornar en qualsevol moment. Abans, cada deu anys es publicava una relació al BOE dels qui estaven en actiu, excedència o serveis especials. L’última, que va sortir fa un mes, ja no ho especifica. Només posen el nom i la data d’incorporació amb l'argument de la protecció de dades.

Una de les raons que explica que hi hagi tants advocats de l’Estat al sector privat és que, segons molts d’ells, hi ha poca promoció interna, només poden ascendir del nivell 28 al 30, amb uns sous poc competitius, si parlem dins del que són en aquests sectors.
Els sous a l’administració són bons. Però sí, si entres amb 27 o 28 anys potser cobres més que els teus amics, però als 45 anys ja no puges més. El fet és que els venen a buscar des del sector privat perquè tenen bons coneixements teòrics. L’oposició és dura i es tracta de gent amb capacitat de sacrifici. Però, a més, es contracta professionals que coneixen a fons l’administració i el qui és qui. D’aquesta manera, es descapitalitza qui està al davant. A Brussel·les hi ha hagut debat sobre això, perquè moltes tecnològiques nord-americanes han fitxat alts funcionaris de la Comissió. Això fa més de quaranta anys que passa a Espanya.   

Anem ara al Consell d’Estat. Sembla el secret més ben guardat. 
Sí perquè no genera molt d’interès, però quan hi furgues sí que hi ha coses. Durant la Transició, en els debats constitucionals, Gregorio Peces-Barba (PSOE) i Miguel Herrero de Miñón (UCD) van recuperar els consellers vitalicis que havien existit abans. Es va donar el cas que poc després a Peces-Barba el van fer conseller vitalici, amb xofer, secretària i rang de secretari d’Estat. Herrero de Miñón encara ho és. Actualment, hi ha un conseller permanent, un magistrat del Suprem jubilat, José Luis Manzanares, que té 96 anys. Per això hi ha una dita a la casa que diu que els consellers mai es posen malalts i gairebé mai moren.   

Quines històries. N’explica moltes que semblen increïbles. 
Home, hi va haver un temps que hi havia dos veterans del franquisme, Miguel Vizcaíno i Antonio Sánchez del Corral. Es negaren a jubilar-se i, en temps de Rodríguez Zapatero, es va afegir una disposició addicional a la llei per garantir-los una pensió. Amb un text publicat al BOE que no s’entenia. Això és tenir poder de veritat. Són situacions que ningú ha afrontat perquè, de fet, fer-ho no té rèdit electoral. 

Explica el cas de Javier Gómez-Acebo y Sáenz de Heredia.
Va ser lletrat major de la secció cinquena, la que emet informes sobre els ministeris econòmics i el Banc d’Espanya, sent conseller d’Andbank, el rival de BPA a la banca andorrana. Bancs que tenen un rol destacat en el cas Pujol. Els informes són del Consell d’Estat, no porten signatura i no se sap quin lletrat ha fet l’informe. Home, un lletrat que pot intervenir en els informes sobre el Banc d’Espanya resulta que està vinculat a un banc privat.

Recordem que es va perseguir la BPA i va fer fallida la seva filial a Espanya, el Banc Madrid. Sempre s’ha dit que no es va perseguir Andbank perquè hi tenia un compte Joan Carles de Borbó. Andbank no va tenir mai els problemes de BPA, que ha estat com la caixa dels trons de la que ha sortit tot, des de Pujol a l’excomissari Villarejo i la claveguera policial.  

Els Gómez-Acebo estan emparentats amb la família reial. 
Tenen un parentesc amb la infanta Pilar, que era una de les germanes del rei emèrit.  

Després de llegir el seu llibre, és fàcil arribar a la conclusió que no coneixem ni de bon tros l’Estat i el seu funcionament.  
Una persona vinculada al PSOE de fa molts anys em va dir després de llegir el llibre que tenia la percepció que quan va arribar Felipe González es van produir molts canvis, però l’estructura de l’Estat va romandre. I crec que és cert, el país ha canviat molt, però l’estructura profunda de l’Estat no ha canviat en aquests darrers cinquanta anys. Es van mantenir els mateixos cognoms. 

Els cognoms compostos.
Els cognoms compostos continuen estant i manant molt. L’Estat és molt més complex del que sembla. Ens fixem molt en els ministres i els secretaris d’Estat, però això és la punta de l’iceberg. 

Quina reforma caldria fer?
S’hauria d’incrementar la transparència sobre aquests organismes i evitar situacions com que un advocat de l’Estat pugui treballar en un plet contra l’Estat. Que en un cas així es perdés la plaça. No permetre la descapitalització del sector públic. Però crec que hi ha poca voluntat d’afrontar aquest tema perquè dona poc rèdit electoral.