Patim un daltabaix econòmic molt seriós i una crisi política i institucional més profunda encara. I la paradoxa és que, almenys en part, són els polítics els que han d'administrar la retallada en els serveis socials i els que han de posar les condicions perquè l'economia catalana recuperi una mínima confiança interna i la credibilitat externa perduda.
La qüestió és que aquests mateixos polítics són percebuts com una part del problema per part de la societat que administren. La professionalització dels partits ha comportat que siguin vistos, en gran part, com a gestores de diners públics amb interessos propis i no sempre coincidents amb els de la col·lectivitat. La imatge del polític en actiu -justificada o no- és la d'algú amb poca formació acadèmica i escassa experiència professional que s'ha fet un lloc amb accés al diner públic.
D'aquí la indignació social en casos com el de la vicepresidenta Ortega. I d'aquí també la fatalitat -que no equival a resignació- amb què l'opinió pública catalana percep casos com el del Palau de la Música o l'Ajuntament de Santa Coloma. Per tot això, cal que els sacrificis que prescriuen els polítics vagin també -i prioritàriament- destinats a les seves organitzacions.
ARA A PORTADA
Publicat el 17 de març de 2011 a les 22:59
Et pot interessar
-
Política Mantenir el català davant «l'automatisme» de canviar de llengua: neix el «Repte 21 dies»
-
Política El pla antiaranzels tampoc acosta Sánchez i Feijóo
-
Política El grup de treball sobre el català a l'Eurocambra no es reunirà fins al juliol
-
Política El PSC, un any després del 12-M: mimetisme amb el Govern i puntal de Sánchez