Un moment del primer congrés del Partit Socialista d'Alliberament Nacional, l'any 1978. Foto: PSAN.L'independentisme català actual s'identifica amb dues banderes, indistintament: l'estelada blanca i l'estelada roja. La primera, inspirada en la bandera de Cuba; la segona, ideada pel Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) l'any 1968. El PSAN, un partit que ja en ple franquisme "va vincular l'alliberament nacional i la lluita de classes" i ho va plasmar en una ensenya ara totalment popular, però que, en arribar la transició política espanyola, va estimbar-se contra les urnes. Malgrat aquest fracàs -possiblement degut al fet que "el PSAN va ser un partit prematur" en l'àmbit de les reivindicacions nacionals-, "al cap dels anys se li acaba donant la raó", sosté el politòleg Roger Buch, que n'ha analitzat l'evolució entre 1968 i 1980 a L'herència del PSAN (Editorial Base).
I és que la formació -encara avui activa i integrada dins la coalició Solidaritat Catalana per la Independència (SI), per bé que testimonialment- és el "partit mare" del qual beu bona part de l'independentisme d'esquerres actual -CUP, Endavant, Maulets, l'extinta Catalunya Lliure...-, a més a més d'una notable part de l'antiga cúpula dirigent d'ERC, una petita part del PSUC -ara reconvertit en Iniciativa per Catalunya Verds (ICV)-, del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) i del Partit Socialista de Mallorca (PSM). "Per què Esquerra tria PSC l'any 2003 per formar govern, en comptes de CiU? Perquè els seus dirigents de llavors, molts dels quals provinents del PSAN, eren d'esquerres de veritat. Venien de la lluita marxista revolucionària, i se la creien. Quan trien PSC, és perquè tenen claríssim la lluita de classes. És a dir, amb el tripartit, els ideals del PSAN dels anys 70 -esquerra i alliberament nacional- és quan acaben cristal·litzant. Difícilment altres líders d'ERC, com Àngel Colom, que no provenia del PSAN, haguessin optat pel mateix", interpreta Buch.
A més, el PSAN també va ser un "partit escola", un "partit passarel·la", que constantment patia escissions però que constantment es refeia. Per aquest motiu, van acabar passant-hi molts militants, simpatitzants i dirigents que, al cap dels anys, han ostentat altes responsabilitats en la política dels Països Catalans, des de l'exvicepresident català Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC) a l'exdiputat al Congrés espanyol Joan Josep Amet (ICV), l'exconseller Josep Huguet (ERC), l'exconseller primer Josep Bargalló (ERC), el diputat al Congrés espanyol Joan Valdoví (Coalició Compromís) o l'exportaveu del PSM al Parlament balear Pere Sampol, però també l'exdirector general de Promoció Cultural Xavier Bru de Sala (CiU) i l'exalcalde de Molins de Rei Casimir Boy (PSC), així com els intel·lectuals Maria Mercè Marçal, Quim Monzó, Jaume Fuster i Carles-Jordi Guardiola, entre d'altres."El PSAN actual, quan explica la seva pròpia història, tot això no ho posa en valor. Com tampoc no ho reivindica ni ho reconeix el conjunt de l'esquerra independentista actual. No s'explica que el partit va participar activament a l'Assemblea de Catalunya i que aconsegueix introduir el concepte d'autodeterminació en els famosos quatre punts programàtics de l'organisme unitari, que es va ajuntar amb el PSC l'any 1974, que incideix en el Consell Democràtic del País Valencià... Sí que ressalten que penjaven estelades, que feien accions independentistes diverses..., però el llibre ressalta que tot plegat, d'una manera o altra, acaba estant relacionat i demostra que la influència d'un partit petit pot arribar a ressonar ben lluny", conclou Buch.
