El fracàs rotund dels impulsors de la tercera via ha deixat al descobert l'extraordinària feblesa de l'establishment català, que fa temps que ha deixat de tenir una influència real en el conglomerat polític/financer/mediàtic de Madrid. Ben al contrari, són les grans corporacions amb seu a la capital espanyola les que pressionen, amb èxit, perquè Catalunya perpetuï una posició subordinada que els assegura la captivitat d'aquest mercat.

En el fons, l'arrel del problema és que s'han invertit els papers històrics. La burgesia catalana -o el que quedi d'ella- ja no disposa d'un mercat protegit, com va ser l'espanyol durant gran part dels segles XIX i XX. Al contrari, ara són la majoria de les grans empreses de l'Ibex-35 les que, per la via tarifària i/o normativa, disposen d'una preeminència planificada en el mercat català. A això cal sumar-hi les corporacions públiques (Aena, Renfe, ports, etc) i en resulta la reversió perfecta d'un antic proteccionisme català que fa temps que s'ha convertit en especulació madrilenya. La borsa és la vida a Sepharad-35. Pobre Espriu.

De fet, a Catalunya l'objectiu del sector productiu català és, cada cop més, fugir de la teranyina que ha teixit el capitalisme madrileny, especialitzat en capturar la renda disponible a base d'oligopolis molt protegits institucionalment. Són els que estan convençuts que la tercera via, d'una manera o una altra, acabaria marcant-los uns límits que no pensen acceptar. Per a ells, guanyar menys equivaldria a perdre.