No fa gaires dies, José Montilla ens ha dit, des del seu càrrec de 128è president de la Generalitat que "en les properes eleccions decidireu quin camí ha de seguir Catalunya en tota una generació". Caram. I el ministre Celestino Corbacho ha afirmat aquest dimarts, solemnement, que en les eleccions del mes que ve "ens juguem el nostre futur col·lectiu". Déu n'hi do.

Sorpren aquesta reconversió de la plana major del PSC, que fa una legislatura assegurava, insistentment, que calia abandonar les paraules per centrar-se, només, en els fets. El mateix Montilla, en el seu discurs d'investidura del 23 de novembre de 2006, va deixar molt clar que "el govern d'Entesa que em proposo presidir tindrà com a prioritat utilitzar el nou Estatut per millorar les condicions de vida dels catalans i de les catalanes". I punt.

Però, quatre anys més tard, el que s'ha convertit en un fet és que, políticament, l'Estatut ha deixat d'existir. I és un altre fet que el PSC no té prou arguments socials, econòmics o financers com per concretar una oferta realista i creïble, que es derivi de l'actual balanç de govern.

D'aquí la paradoxa -imprevisible fa ben poc- que siguin Montilla i Corbacho els que recorrin a les grans paraules, als conceptes més elevats, a les revelacions històriques... Mentre, de l'altre cantó, es limiten a preguntar a l'electorat si desitja, o no, un tercer tripartit.

I així van les enquestes.