«Sí que es pot»... amb Valls

"Sense mi, vostè no seria alcaldessa". La frase cau a plom en un Saló de Cent on la crispació esberla l'ambient institucional. La pronuncia Manuel Valls mirant inquisitòriament Ada Colau amb els dos palmells ben oberts a l'alçada del pit. Ella, l'encaixa arrufant el front desbordant incomoditat. Després de dies de silenci, el capitost municipal de Ciutadans -almenys de moment- deixa clar a la líder dels comuns a qui li deu el càrrec. I el mòbil que ho ha fet possible: "El més important era evitar que Barcelona tingués un alcalde independentista". Ras i curt. El colofó al seu discurs tot advertint a l'auditori que a Espanya "no hi ha presos polítics ni exiliats".

Quim Forn és a menys de cinc metres. Ha comptat un per un els vots paper i bolígraf en mà a mesura que els cantaven en veu alta. Assaborint uns minuts de fingida llibertat, ha escodrinyat cada racó de la sala des del primer moment que ha creuat la porta del Trentenari abans de tornar a enfilar el camí de retorn cap a Soto del Real. Fa esforços per contenir l'emoció cada vegada que bona part del Saló de Cent trenca el silenci per reclamar "llibertat". Un cop puja al faristol, però, té també un missatge molt calculat adreçat a la flamant alcaldessa. "Ha comès un greu error". "Vostè s'ha prestat a una operació del que anomena els poderosos". "Avui, la política de blocs està més consolidada".  

"L'Ernest? I tant que està bé. Té molta política a les esquenes, des de les reunions clandestines quan érem nuvis", explica la Pepa de Gispert, esposa d'Ernest Maragall

"L'Ernest? I tant que està bé. Té molta política a les esquenes, des de les reunions clandestines quan érem nuvis", explica just abans del ple Pepa de Gispert, esposa de l'alcaldable d'ERC, que avui és ja, oficialment, el cap de l'oposició. "És on el senyor Valls i Collboni han decidit col·locar-nos", diu durant la seva intervenció. A Colau li diu que ja ha pres nota i que no vingui ara a dir-li com ha d'exercir el seu rol. "Avui no ens estenguin la mà", diu amb un enuig que s'esvaeix quan parla de Pasqual Maragall, el seu germà, a qui defineix també com a "germà" de Barcelona. Quan alça la vista, creua mirades amb antics companys de partit: molts segueixen al PSC; altres, com Jordi Martí, és ara regidor dels comuns; i també hi és Celestino Corbacho, ara al bressol de Ciutadans.  

La crua realitat del mandat

Amb aquesta crua realitat sobre l'esquena, i amb un Jaume Collboni que agraeix la "generositat" de Valls i que considera "incomprensible" la manifestació que els ha escridassa quan creuaven la plaça de Sant Jaume, pren la paraula Colau. La xiulada dels manifestants s'escola per les escletxes de les rosasses i de les portes del Saló de Cent. Admet que no és un dia feliç. Que no és alcaldessa com li hauria agradat i que, efectivament, retén la vara "gràcies" a Valls -llargament considerat la veu dels "poderosos"-, que segueix el discurs de la líder dels comuns quasi sense parpellejar. També quan diu que no serà una alcaldessa ni independentista ni antiindependentista i que proposarà tornar a penjar el llaç groc a l'Ajuntament. Perquè ella sí que vol la llibertat de Quim Forn i dels "presos polítics", les dues paraules que ha censurat l'exprimer ministre francès.

S'ho escolta, impassible, el fiscal superior de Justícia de Catalunya, Francisco Bañeres, poc avesat a relacionar-se amb polítics en els moments de distensió de la sessió. I això que han estat àmpliament comentades en rotllanes informals les escridassades patides per alguns dirigents socialistes i dels comuns. "Jo he entrat per la porta lateral per estalviar-m'ho", diu un. "Per la porta lateral? Sí home, jo entro per la principal, que és per on toca", diu una altra. Si una cosa ha unit de forma transversal, és l'estupefacció pel "Viva España" de Josep Bou, que ha eixordat l'auditori i que quasi arriba al Palau de la Generalitat.  

Serà un mandat dur. El termòmetre de Sant Jaume així ho esbossa. L'any 2015 es va vestir d'il·lusió. Aquest 15 de juny, d'indignació

Crits d'"alcaldessa" i crits que diuen "amb Valls no" a la sala. Serà un mandat dur. Ho diu Colau i es llegeix en el rostre, especialment, de dirigents dels comuns. Jaume Asens i Gerardo Pisarello, ara arrelats al Congrés, comenten la jugada amb l'alleugeriment d'haver fet les maletes del consistori. "Hem patit, sí. Ara tot just començarem a arromangar-nos", diu un altre dirigent de l'espai. Sí, serà més dur que fa quatre anys, insisteix Colau, que no somriu en cap moment. El termòmetre de Sant Jaume així ho esbossa. L'any 2015 es va vestir d'il·lusió. Aquest 15 de juny, d'indignació. 

Colau apel·la a l'origen del seu projecte per intentar insuflar moral. Recupera el discurs de lluita contra els oligopolis, de la defensa de les llibertats que pretenen "aixafar la dissidència", de treball per la justícia social sent conscient de les dificultats, del bany de realitat que suposa fer el salt del carrer a les institucions. "No oblidem mai qui som, d'on venim i per què estem aquí", diu mirant al front. Però Valls, fent dringar la clau a la butxaca de la qual n'ha presumit en el seu primer discurs, li recorda amb la mirada que el "sí que es pot" que abanderen els comuns com a crit de batalla, pot avui només perquè ell ho ha permès. I demà, ja es veurà.