El problema de situar-se en un espai com el sobiranisme/independentisme és que, lamentablement per als seus líders, l'objectiu final és possible. A diferència, per exemple, del socialisme entès com a sistema, la independència d'aquest país no comportaria una alteració significativa de l'actual ordre mundial. És més, si el Parlament de Catalunya fes una declaració d'aquest tipus o es convoqués un referèndum d'autodeterminació bona part dels set mil milions d'habitants d'aquest planeta no arribarien a assabentar-se'n mai.

La qüestió, per tant, és que els dirigents polítics que prometen més sobirania als seus electors -ni que sigui gradual- han de demostrar resultats tangibles que apuntin, de forma nítida, en aquesta direcció. Els actuals dirigents d'ERC argumenten que la seva estratègia ha estat un èxit -ni que sigui parcial- perquè les enquestes diuen que hi ha més independentistes. I s'equivoquen. Això només vol dir que hi ha més gent enfadada amb ells.

Aquí, també, és on CiU se la juga. Artur Mas va prometre sobirania fiscal, és a dir, que els catalans no paguem el TGV a Extremadura mentre a Catalunya es tanquen quiròfans, com ve a dir Andreu Mas-Colell. I els electors d'Artur Mas saben que això no és fàcil, però sí possible.