D'espanyolisme només n'hi ha un, i inclou des d'Ortega i Gasset fins a Belén Esteban, des del Tribunal Constitucional fins a les tanques amb el bou d'Osborne, des de la cabra de la Legió fins els articles de Vargas Llosa a El País. Tot això és conseqüència de l'extensió i rotunditat del fet nacional espanyol, que abarca un perímetre que integra des de la taverna de poble fins a l'última seu internacional de l'Institut Cervantes. Es tracta d'una idea guanyadora i, per tant, impregna -sota expressions molt diverses- des de les posicions més elitistes fins a la cultura popular i de masses.
Si finalment guanya, el catalanisme haurà passat d'una idea minoritària, articulada pels intel·lectuals de la Renaixença, a un fenomen de tipus popular, amb expressions molt bàsiques que, inevitablement, cauran en la vulgaritat. No hi ha alternativa, més enllà del simple esllanguiment.
No sé si Maria Lapiedra o Jimmy Jump saben qui eren i què signifiquen Valentí Almirall o Joan Fuster. Però això no és decisiu, perquè tant ells com els que els critiquen per friquis són una conseqüència llunyana de la valentia i l'honestedat intel·lectual del que es va escriure el 1886 o el 1962. En definitiva, un símptoma inequívoc del progrés d'aquella idea.
ARA A PORTADA
Publicat el 14 d’abril de 2011 a les 21:59
Et pot interessar
-
Política Espadaler afirma que l'amnistia i el retorn de Puigdemont ajudarien a resoldre «un capítol dolorós»
-
Política Centenars de persones es manifesten a Badalona «contra la reacció i el feixisme»
-
Política «La CUP té una alternativa, però no hem sabut explicar-nos»
-
Política D'activistes veïnals a regidors: els dos primers anys fent política municipal
-
Política Illa demana la «intervenció» en el mercat de l'habitatge
-
Política L'Hospitalet de Llobregat: adaptar la segona ciutat del país a l'etapa post-Marín