“The Project Fear" (El projecte de la por). Fa poc més de tres anys, Rob Shorthouse, el director de comunicació de la plataforma unionista britànica Better Together, va utilitzar aquesta expressió en una conversa informal en un dels congressos del Partit Conservador, sense ser del tot conscient de l’abast que podrien tenir aquelles paraules. Quan el rotatiu de dominical de Glasgow Sunday Herald se’n va fer ressò, el concepte va començar a córrer per les xarxes socials i Yes Scotland –la marca que agrupava partits, sindicals i entitats civils per la independència- se’l va fer seu per definir el constant flux de notícies negatives sobre la hipotètica independència d’Escòcia.

A mesura que la data del referèndum -el 18 de setembre de 2014- s’apropava, cada cop més titulars de diaris, també els informatius de televisió, incidien sobre les incerteses de la independència; “Els experts temen un Escòcia independent perdria milers de milions del finançament britànic” (The Guardian), “Els acadèmics temen una fugida de cervells dels millors centres científics del país” (The Independent), “Els ramaders preocupat per les "incògnites" d’una Escòcia independent” (Farmers Weekly), “Posarem duanes i policia a les fronteres” (Daily Mail).

Segurament el punt àlgid va arribar al final de l’estiu quan l’RBS (Royal Bank of Scotland), el Lloyds Bank, el Tesco Bank i la mútua d’assegurances Scottish Widows (amb seu a Edimburg) van anunciar que en cas d’independència haurien de traslladar les seves oficines centrals fora del país. A això, calia sumar-hi la negativa del Bank of England –amb funcions de banc central britànic- de negociar el manteniment de la lliura com a divisa, els rumors sobre un possible augment de preus en els supermercats per la imposició de noves taxes, les amenaces d’ensorrament del sistema de pensions i els temors d’un gran dèficit amb l’autonomia fiscal plena.

El mur de la diplomàcia

Més enllà del front econòmic, l’amenaça diplomàtica també va ser una constant. El president de la Comissió Europea, José Manuel Barroso, va dir que seria "extremadament difícil, si no impossible" que una Escòcia independent s’unís a la Unió Europea, en sintonia al temor de certes elits polítiques d’Europa que un vot pel “sí” alimentés moviments secessionistes, en particular a l'estat espanyol i Bèlgica. Fins i tot, el president dels Estats Units, Barack Obama, va defensar la unitat del Regne Unit, si bé acceptava sense pal·liatius la legitimitat del referèndum legal i vinculant i tenia clar que la decisió final havia de ser dels escocesos.

Alex Salmond, el ministre principal escocès i líder del moviment independentista, va acusar la plataforma Better Togther de ser al darrere de tota aquesta estratègia, d’influir en els mitjans per alimentar el desconcert. Per això, Salmond va tractar la campanya unionista de “miserable, negativa i depriment”. Però, realment, quina incidència va tenir “The Project Fear" en l’opinió pública prèvia al referèndum? Va ser determinant per a la victòria del “no” per deu punts de diferència?.

El professor Gerry Mooney, del Departament de Política Social de l’Open University d’Escòcia, assegura que "bona part de la població d'edat avançada va votar “no” pels temors sobre els assumptes econòmics: els dubtes sobre la moneda, la possible pèrdua de la lliura esterlina i la preocupació sobre el futur de les pensions". “A la vegada, també va ser un grup més propens a confiar en els mitjans de comunicació unionistes, que eren els majoritaris”, afegeix.

Ara bé, no queda del tot clar quins van ser els efectes de "la campanya de la por". Fins i tot es podria dir que va fracassar, perquè fins a la setmana mateixa del referèndum l’opció del “sí” va escalar posicions en les enquestes: el sis de setembre, dotze dies abans de la consulta, un sondeig va donar –per primera i única vegada- la victòria al “sí”. Els partits unionistes van reaccionar ràpid i alarmats per aquells resultats, van reafirmar-se en el compromís públic d’oferir més competències al parlament escocès si guanyava el “no”.

Segons John Curtice, professor de política de la University of Strathclyde de Glasgow, aquella va ser “una reacció d’èxit” perquè va incidir en la idea que “no era necessari prendre el risc”. El periodista i escriptor Joe Pike, que aquesta setmana acaba de publicar el llibre Project Fear, creu que “la campanya de la por i l’oferta de més descentralització van impactar durament en el resultat del referèndum”. “Però mai podrem saber exactament en quin grau”, aclareix. Va influir aquella estratègia intimidatòria en la formació de l’opinió pública? I si ho va fer, hauria estat suficient per canviar el resultat del referèndum? La resposta queda en alt.
 

Totes les fotos del referèndum escocès a NacióDigital