El minuet de la política catalana va dansar aquest divendres un pas extraordinari. Un autèntic desafiament a les lleis físiques del rigor i la seriositat. La Sala de Grups del Parlament va viure un espectacle d'ombres xineses que va servir per parir alguna cosa que ningú sap ben bé què és ni com definir-ho. De fet, per no saber, ni tan sols saben com batejar la criatura. Uns l'anomenen acord fiscal; altres el concert a la catalana i els més professionals a no enganxar-se allò que no sona amb la tapa del piano de la poca-vergonya el titllen de pacte fiscal en la línia de no sé què.

Sí, el document és una obvietat. Assegura el que és públic, notori i escandalós: que paguem molt a Espanya i volem resoldre-ho de bones maneres malgrat que ens diguin lladres o s'aguantin les ganes de bombardejar-nos. Posats en el joc dels putxinel·lis, fem pujar els colors als titellaires quan els recordes el Vuitè passatger de la política catalana: el fracàs clamorós de l'Estatut. Un dels episodis més foscos, absurds i ridículs del nostre passat més immediat que els diputats que van participar en aquella mena de conxorxa d'enzes haurien de tenir enganxat a la porta de la nevera.

I és que la història és malparida, cabrona i amoral quan regula que a variables similars, amb condicions semblants, tendeixen a produir conseqüències similars. Si ara l'excusa és que Espanya farà un altre cop de porta i això actuarà com un esperó perquè més catalans s'afegeixin a la causa independentista, es poden estalviar la sagnia grotesca de tornar a fer el numeret. Si, per contra, topem amb una Espanya una nit d'hormones alterades, borratxa i amb ganes de sexe olímpic i ens diu que sí, jo miraria sota el llençol per veure on és el truc.

Al capdavall, a Espanya saben que els polítics catalans són tigres, però vegetarians; que mengen tronxos de col que els llops deixen a la vora del territori que dominen sense necessitat ni d'ensenyar les dents. De fet, fan broma amb Portugal i no ens adonem que ens prenem malament que ens tractin d'espanyols.