Demà s'estrena la interpretació que fa Steven Spielberg de Tintín, probablement el personatge de còmic que ha impactat més profundament les últimes tres o quatre generacions de lectors catalans gràcies a la genialitat del gran Hergé, per descomptat, però també a les esplèndides traduccions de Joaquim Ventalló. I ara vaig a pronunciar una blasfèmia tintinològica: els insults del capità Haddock són millors i més creatius en català que en l'original francès. Qui pot igualar "tros de tifa interplanetària amb ulleres"?

El reporter belga, per tant, és a poques hores d'abandonar la seva condició d'europeu per equiparar-se a Indiana Jones o ET, icones mundials d'origen nordamericà, però identitat diluïda. Tintin, doncs, deixarà el prestatge -amb aquella deliciosa enquadernació holandesa- on el conservem com un tresor i envairan les promocions dels seus nous posseïdors: Mc Donalds, Total, Meccano, Peugeot, Pitch, un joc que distribuirà Ubisoft i un altre creat per als iPhone.

Ep, jo aniré a veure la pel·lícula. Probablement, m'empassaré sencera la trilogia que Spielberg ha anunciat i que segur que millorarà els dos intents anteriors amb personatges reals, dels anys seixanta. Però, ho sento, no podré evitar un deix de nostàlgia de quan Tintín era nostre.