No m'ho podia creure. En ple 2007 i la Policia Nacional desplegant-se per requisar, quiosc per quiosc, els exemplars de la revista El Jueves a causa d'una portada que satiritzava, en una sola caricatura, el xec-nadó de Zapatero i la poca feina dels aleshores Prínceps d'Astúries. Però la incredulitat es va convertir en estupefacció quan, assegut en els bancs de l'oposició de la Junta del Col·legi de Periodistes, vaig comprovar com els meus companys de l'establishment periodístic assumien de mala gana la llibertat d'expressió, amb una reacció, poc dissimulada, de defensa de l'ordre establert i de la bona imatge de la monarquia. El comunicat resultant continua essent, anys després, una explicació de per què la professió de periodista està entre les menys valorades pels ciutadans.

Uns mesos més tard, la cosa encara es va complicar més quan diversos grups de joves van cremar fotocòpies amb la imatge del rei d'Espanya. Els fotògrafs que van cobrir aquests fets van ser cridats a declarar a l'Audiència Nacional de Madrid, on se'ls van reclamar les imatges no publicades amb la intenció de perseguir els responsables de l'acció. A Espanya no s'ha reconegut mai el dret a preservar les fonts dels periodistes.

Això, per no parlar dels mitjans de comunicació que s'han tancat al País Basc per ordre d'alguna instància de l'estat. "¿Alguien pensaba que no nos íbamos a atrever a cerrar 'Egin'?", va dir José María Aznar, amb tot el cinisme. I així fins que Mariano Rajoy s'ha solidaritzat amb les víctimes de l'atemptat de París.

Tots som Charlie Hebdo, potser sí. Però alguns ho són menys que altres. Molt menys.